Primer va ser Caixa Penedès, la que va desaparèixer. Va ser la pèrdua més dolorosa perquè, a banda de les connotacions sentimentals per la pèrdua del cognom Penedès, que ens situava al mapa de caixes i al mapa de Catalunya, també van caure els primers llocs de treball, el centre de presa de decisions, i s’acabava amb una Obra Social que era una garantia de suport a les entitats i a l’organització de determinats esdeveniments… que no ha trobat substitut. Després van ser el BMN (o Banco Mare Nostrum), la seva absorció per part del Banc Sabadell, i el procés és a punt de liquidar-se de la mà del BBVA. El mateix banc que escatima a un veí de Banyeres del Penedès la cobertura de l’assegurança de l’habitatge, després que la pluja l’hi fes malbé, tal com expliquem dins del Noticiari d’aquesta setmana.
Els bancs, tan necessaris i imprescindibles, són per definició usurers. No tenen cor. La clau de volta de l’absorció del Sabadell per part del banc d’origen basc és la reducció de costos. La seqüència de la pel·lícula ja la coneixem. Augmentar la cartera de clients sense esforç i carregar-se, per fer rendible la compra, bona part de les oficines bancàries que passen a estar duplicades… i el seu personal. Per tant, són ara centenars els llocs de treball dins el sector bancari que tenen els dies comptats. En principi només n’estan començant a parlar, però quan es fa públic deu ser senyal que ja ho deuen tenir bastant embastat.
No s’ha fet públic –ni els treballadors i treballadores ho saben– quin impacte laboral tindrà sobre el Penedès, però possiblement estarà a l’alçada de la Robert Bosch i de Glass-Saint Gobain. La tercera gran xurriacada laboral en pocs mesos, i aquesta no dins el sector industrial, sinó en el de les finances. Prejubilaran persones de 50 anys?
I si obrim el focus, també ens podem preguntar si l’operació serà bona per a Catalunya, que haurà passat en una dècada de tenir un sistema de caixes properes a la ciutadania, a no tenir-ne cap més enllà de Caixa d’Enginyers i, potser, del que en pugui sortir de l’absorció de Bankia per part de CaixaBank. Mala peça al teler.
Un ministre d’Economia va dir que no es farien més prejubilacions. Fals, mentida. Cada dia es fan més. Això és el pitjor que li pot passar al Fons de Pensions, però és el somni dels treballadors de certa franja d’edat relativament joves. Que els hi diguin als de les grans companyies energètiques i bancs. Hi ha incoherència per les dues parts, perquè el futur de les pensions és molt fràgil i l’increment de pensions i la seva pujada monetària anual tampoc els agrada gens als buròcrates de la UE. Ho han dit fa menys d’un mes.
Em sorprèn que no es facin manifestacions en defensa de les pensions. Ni els mateixos beneficiaris jubilats quan toca, ni els seus fills i néts que les necessiten ja o quan arribi la crisi, ni els mateixos prejubilats, aixequen el cul del sofà per anar a la Plaça Sant Jaume un cop al mes. Després es queixaran.