Diumenge van atracar el meu fill, i dissabte el teu, i la setmana passada el seu, i el nostre, el vostre i el d’ells…, perquè està de moda, perquè els surt de franc i ho saben. Es veu que a la vila hi ha un grupet de joves covards que van darrere dels nostres adolescents. Es mouen entre la parada dels autobusos i el centre, desconec si per algun lloc més.
Eren tres, li van demanar diners, i com que no en portava el van deixar marxar sense deixar d’assetjar-lo per tot el carrer. Després, per darrere, amb traïdoria, li van clavar una puntada de peu a les cames que el va fer caure d’esquena, i se li van abraonar per prendre-li el mòbil de la butxaca. Va cridar demanant ajuda i va funcionar.
Vull donar les gràcies de tot cor a la parella que el va atendre quan van fugir. M’encantaria conèixer-vos personalment i agrair-vos el gest que veu tenir, les paraules per calmar-lo i fer-lo sentir que amb vosaltres estava segur.
I sento que no l’he sabut protegir. Tinc un nus a l’estómac d’imaginar-me com li van fer mal. I estic molt enfadada, però no serveix de res. He de fer com ell, superar-ho i intentar oblidar-ho. Anar molt més amb compte.
Sé que això ha passat a altres nois, i que fins i tot han ensenyat alguna navalla.
Que serveixi aquest escrit per demanar més seguretat als nostres carrers. És molt trist que aquestes històries es repeteixin una setmana darrere l’altra impunement, i que siguem les possibles víctimes les que haguem d’anar amb por.
Imma Martí
Vilafranca del Penedès
