El govern de Pedro Sánchez i el govern de Quim Torra s’han proposat d’eliminar tots els vestigis que, més de 40 anys després de la mort del dictador, encara l’enalteixen en espais de la via pública. Veurem fins on arriben, perquè el franquisme sociològic s’ha demostrat majoritari al conjunt de l’Estat, malgrat que només quatre gats gosin reivindicar-lo a cara descoberta. Però és evident. Els seus hereus manaven les espanyes fa tan sols quatre dies; la defensa dels seus postulats són tan transversals que fins i tot els impedeixen de veure l’evidència que milers de policies colpejant a cops de porra gent pacífica que només demana votar, no en té res de democràtic. Els deliris franquistes sobre la unitat d’Espanya “por la gracia de Diós” han quedat inoculats i hauran de passar més generacions perquè quedin enrere. Els que els defensen argumenten que remenar el passat és dividir. Són els que ja els està bé l’statu quo dissenyat a mida perquè només canviï l’epidermis. Si González, amb diverses majories absolutes, però hereu de les conseqüències del cop d’estat del 23F, no s’hi va atrevir, i tampoc va anar gaire enllà Zapatero amb la seva descafeïnada llei de memòria històrica, és difícil pensar que el govern més feble que ha tingut la democràcia espanyola se’n surti ara, d’eliminar el franquisme. La legalitat pre-guerracivilista era republicana, i el tirà va col·locar com a hereu un rei tan patriota que evadia impostos (Corina dixit), però és intocable. I no es torna a la república, com tampoc s’ha fet neteja del poder judicial, com s’està veient els darrers mesos amb més claredat. O s’ha estat subvencionant amb diners públics, de tots, la Fundació que porta el nom del carnicer, però els seus arxius amb els secrets d’estat continuen a pany i forrellat. O es permet l’exaltació de la seva tomba i, en canvi, als familiars dels republicans que hi van ser inhumats no se’ls permet recuperar les seves despulles. O el judici a Companys, les condecoracions a apologetes del franquisme…
És per tot això, i per molt més, que és pertinent que avui La Fura dediquem el Tema de la Setmana a un assumpte que la lògica democràtica diu que hauria d’estar més que superat, però no se supera, sinó que encara supura: els silencis amagats sota terra.
