Espanya està patint el seu particular Via Crucis democràtic. Mentre tothom obeïa com a xaiets el testament franquista, sense qüestionar la sacrosanta unidad de les escorrialles de l’imperio donde nunca se pone el sol, hom es podia omplir la boca de democràcia moderna i europea, equiparable a qualsevol altra del seu entorn. Però ah! quan el poble gal ha aixecat la veu. Aleshores, la unitat d’Espanya ha passat al davant i la democràcia ha passat a ser peccata minuta. Es poden empresonar impunement polítics per motius ideològics (algú jutjarà algun dia Llarena?) i no passa res; se’ls pot privar del dret a ser elegits i exercir els seus drets com a càrrecs públics, i no passa res. Es pot violar el dret a la llibertat d’expressió, perquè cal dir alt i clar que qui prengui determinat posicionament polític avui dia pot estar-se posant en perill, i no passa res. Els Mossos –comandats pel 155 de Rajoy, Soraya i Millo– poden colpejar ciutadans que es manifesten pacíficament (a diferència de com van actuar l’1-O o el 3-O), i no passa res. I cal preguntar-se: on són els espanyols, demòcrates, que sense haver de ser independentistes catalans, posin el crit al cel davant la conculcació de drets fonamentals? On, les manifestacions solidàries? Perquè això ja no va només d’independència. Va també de democràcia. I hi ha molt de miop que no ho vol veure.
Divendres, el jutge Llarena va fer un pas més en la seva desbocada persecució del moviment que per primer cop ha posat en escac les bases de l’estat i que només hi ha sabut respondre amb les receptes de les dictadures: presons i cops de porra. A l’empresonament dels diputats catalans, va seguir diumenge la del president Puigdemont a Alemanya; i sorprenentment, després d’obtenir el cobejat trofeu, Madrid ha reaccionat amb una eufòria continguda; extremadament continguda. Perquè Alemanya no és Espanya. Hi ha separació real de poders. Allà Merkel no pot trucar el jutge i dir-li què ha de fer. I els polítics, com a peça fonamental de l’estat de dret, són tractats amb extrema cura. L’extradiran o no, ja es veurà, però al Gobierno se li refreda la suor al cos només de pensar que puguin analitzar el que ha passat a Catalunya els últims mesos sense la mediació dels informes de la Guàrdia Civil, dels fiscals i dels jutges rojigualdos –és a dir, l’Estat–, i que dictaminin amb neutralitat. Via Crucis, Passió, Calvari. Resurrecció.
