Un reportatge d’Ana Puit, fotògrafa documental i artística. Fotoperiodista i videògrafa
Del vespre de la serra d’Ordal a l’alba de les Guilleries
Quan parlem de transhumància, probablement el primer que ens ve al nostre imaginari sigui el pasturatge en moviment. Potser no ho associaríem a l’apicultura que, a Espanya, es considera ramaderia, i que es beneficia d’aquesta pràctica mil·lenària que es va consolidar l’any 1273.
L’apicultura transhumant busca condicions climàtiques adequades perquè les colònies d’abelles resultin enfortides i polinitzin noves flors que puguin augmentar la producció de mel.
Salvador Mallofré, de 65 anys, viu en una petita casa a Subirats. És el propietari de Mel Can Mallofré, una petita empresa dedicada a la transhumància d’abelles i a la producció de mel a petita escala a la comarca de l’Alt Penedès. En Salvador fa més de 40 anys que és apicultor. Ningú li va ensenyar l’ofici, el va anar aprenent de manera autodidacta a través de compartir coneixements i experiències amb els companys de professió.
Mallofré, acompanyat del Miquel Cid, condueix un jeep amb remolc que els porta a l’assentament de ruscs que tenen a la serra d’Ordal, prop del Garraf. Des d’aquest punt, si mirem l’horitzó, podem imaginar la costa del Garraf a l’altra banda de la muntanya.
Arriben al capvespre, quan han baixat la calor i el sol, per assegurar-se que la major part de les abelles hagin tornat als ruscs. Amb delicadesa, en Salvador aplica fum a l’entrada per ajudar les abelles a amagar-se a l’interior. Tot seguit, amb l’ajuda del Miquel, segellen les piqueres per prevenir una fugida de les abelles durant el viatge.
En Miquel, de 27 anys, va estudiar a l’escola agrària del Solsonès i va fer les pràctiques a Can Mallofré. Li va agradar l’ofici i porta treballant al seu costat dos anys. El Salvador, a punt de jubilar-se, ha dividit l’empresa perquè en Miquel i el Said puguin agafar el relleu generacional.
Cid va presentar un pla d’incorporació a la feina i un pla de millora del negoci per obtenir les ajudes que atorga el departament a joves emprenedors agrícoles. L’ajut, l’hi han concedit, i de mica en mica, amb el suport de la seva germana, està generant un perfil a les xarxes socials per donar a conèixer la seva iniciativa.
“Aquest ofici és dur, passes moltes hores seguides treballant i és molt impredictible. Depèn de molts factors: les pluges, el canvi climàtic, les plagues… Si nosaltres ho teníem complicat, ells ho tenen pitjor encara”, comenta Mallofré.
Segons dades de Greenpeace, el 75% dels aliments que consumim depenen de la pol·linització i el 37% de les abelles a Europa estan en declivi i s’enfronten a un problema d’extinció. Si ho mirem des d’un punt de vista econòmic, la tasca de pol·linització de les abelles i d’altres pol·linitzadors per a l’agricultura genera uns 265.000 milions d’euros anuals a tot el món, dels quals 22.000 milions a Europa i més de 2.400 milions a Espanya. Així doncs, fins i tot des d’un punt de vista purament econòmic, val la pena protegir les abelles.
“Avui no veuràs gaires abelles”, em diu el Salvador. Carreguen els ruscs al camió, un a un. Són pesats, entre 30 i 40 quilos cadascun. “Aquest any hem obtingut molta mel de romaní aquí, l’any passat no vam fer res. Demà, abans que surti el sol, les portarem a les Guilleries. Florirà la flor de castanyer i amb sort, la colza”.
Quan carreguen tots els ruscos al remolc, el Salvador em diu que estaran cinc minuts escoltant el silenci. “Aquests moments, per a mi, són un privilegi. És el que et regala aquest ofici, poder estar a prop de la natura”.
L’endemà, cap a les 7 del matí, arriben a Sant Hilari Sacalm. En Salvador em comenta que aquest any està tot força sec, tot i que es tracta d’una zona força humida. A les 9 del matí han acabat de descarregar els ruscs. El Salvador i el Miquel observen l’assentament. “Aquest ofici també et permet veure clarejar, estar aquí en silenci sense que res et molesti”, diu Salvador. Recollim les coses i pugem al jeep. En dues setmanes tornaran per veure com estan els ruscs i la mel que produiran.
