Vint-i-cinc anys de misteris

La Moixiganga, tal com la coneixem avui en dia, un ball en què es representen escenes de la Passió de Crist, apareix en el període de la Il·lustració i, en certa manera, és conseqüència dels equilibris de poder entre l’Església i l’Estat en l’articulació de les manifestacions teatrals al carrer. De fet, es creu que inicialment devien ser representacions ancestrals, de caràcter profà, vinculades a la primavera i al renaixement de la natura. Tal com explica l’etnògraf vilanoví Xavier Orriols, “durant la Il·lustració apareix una nova concepció que reforça el caràcter religiós de determinades manifestacions en el marc de les processons. Sembla que és en aquest moment quan la Moixiganga esdevé un ball de caràcter litúrgic”.

Les moixigangues es van introduir al Gran Penedès cap al segle XVIII, i van evolucionar de manera diferent segons l’indret. Per bé que Vilanova, en comparació amb altres pobles veïns de l’interior, era una vila de caire més liberal, es té constància de la representació del ball durant el segle XIX.

La primera documentació escrita de la seva existència a la capital del Garraf data de 1832.  Es tracta d’una nota de despeses de la festa de Sant Antoni Abat que fa referència al cost del “ball de Muixiganga”, en què se li van pagar 10 pessetes per actuar. Tot i que aquesta és la primera referència  de la qual es disposa, possiblement ja es ballava amb anterioritat a la ciutat.

Altres rebuts de l’època permeten afirmar que en els anys següents continua formant part d’aquesta festivitat juntament amb altres balls, com els Diables, Bastons, Valencians, Dames i Vells, Gegants, Mulasses i Drac.

Aquests mateixos documents també han permès saber que Ramon Castellví i Massó (Vilanova 1804 – 1874) en va ser el cap de colla fins a l’any 1851. Fill de Josep Castellví i Farré i de Rosa Massó i Mestre, no devia tenir una economia massa folgada ja que l’any 1829 es troba un Raymundo Castellví en el “Padrón de los vecinos pobres de solemnidad”. Segons Orriols, “aquesta era una condició social molt freqüent entre els components dels balls populars i portants d’entremesos. La majoria era gent modesta, humil i analfabeta”. Quedà palès en un dels rebuts, en què s’explicita “A ruego de Ramon Castellví que no sabe escribir firmo J. Cerdá”.

La primera referència escrita sobre la participació del Ball de la Moixiganga a la festa de les Neus no apareix fins al 1850, concretament en una crònica de la sortida d’ofici publicada al Diari de Vilanova: “Al salir de dicha función y regresado el cuerpo municipal que a ella asistió a la casa del común, precedido como la noche anterior después de las completas, distinguiéndose entre todos el llamado de la mogiganga con la representación de sus misterios, y el de los Xiquets de Valls, que entusiasmaron a los concurrentes con sus difíciles y atrevidos ejercicios, principalmente por lo increíble que parece la ejecución de levantar el castillo por la base, lo cual requiere una fuerza y precisión inmensas”.

Inicialment, el Ball de la Moixiganga estava vinculat a la parròquia de Sant Antoni i només actuava per la festivitat d’aquest Sant. És a partir d’aquesta època, als volts de 1850, quan la Festa Major de les Neus comença a guanyar importància en detriment de la de Sant Antoni com a conseqüència de la gradual transformació socio-econòmica que va experimentar la vila en el decurs del segle XIX.

L’any 1859 es troba la primera notícia de l’actuació de la Moixiganga a la Festa Major de la Geltrú. La documentació de què es disposa permet assegurar que el ball va ser present de forma regular a les festes majors, tant a la de Vilanova com a la de la Geltrú, fins al 1871.

És a partir d’aquest any, el 1871, quan es perd el rastre de sortides documentades, per la qual cosa s’entén que el ball desapareix.

En un text publicat en el programa de Festa Major de 1992, Orriols n’apunta tres possibles motius: la mort del seu impulsor, Raimon Castellví; l’impacte que van tenir a la ciutat els aires bel·licistes de la tercera guerra carlina, que va paralitzar tota l’activitat festiva i va culminar amb l’ocupació de la vila la Setmana Santa de 1874; i el canvi de mentalitat que es va produir a finals del segle XIX en pro del progrés. Un canvi de mentalitat que generaria noves formes d’esbargiment, en què poca cabuda hi tindrien exercicis considerats arcaics i de connotacions religioses.

Per entendre la recuperació de la Moixiganga, cal situar-nos a la primera meitat de la dècada dels 80, quan Paquita Roig va localitzar una partitura original del ball a l’Arxiu Musical de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú.

La partitura, de més de 150 anys d’antiguitat, formava part d’un “Coderno de contradanzas, minuetes y balsas”, que contenia músiques de diverses danses. Les últimes tres pàgines recullen un total de vint tonades populars, una de les quals fa referència a la “Muixiganga”. Tot apunta que era un material utilitzat en les anomenades Llicències d’Orgue, música profana que en determinades festivitats es permetia interpretar amb orgue, intercalada amb música litúrgica. El quadern, com s’indica a la portada, va ser recopilat pel frare Andreu Ripoll, pertanyent a la comunitat dels Carmelites Descalços, establerta a l’església dels Josepets des de 1735 fins a 1835.

Tot i que no se sap ben bé com va arribar a l’Arxiu de la Geltrú, es creu que va ser durant el procés conegut com a desamortització, que va tenir lloc a l’estat espanyol el 1835; un any durant el qual es van posar al mercat, mitjançant subhasta pública, les terres i béns en poder de les anomenades “mans mortes”, gairebé sempre els ordes religiosos, que no les conreaven. “Durant aquest procés, els frares carmelitans del convent de Vilanova van ser enclaustrats i es creu que es va evacuar l’Arxiu dels Josepets i que aquest va anar a parar en part a la parròquia de la Geltrú”, apunta Roig.

La troballa d’aquesta partitura es va publicar el 1985 en un quadernet titulat Tonades Populars de l’Arxiu de Santa Maria, que fou editat de forma limitada arran d’una trobada general d’animadors de cant per a la litúrgia que va tenir lloc a la parròquia de la Geltrú. Tot seguit, el Grup Instrumental de la Geltrú va començar a interpretar la melodia, de manera que va esdevenir coneguda.

Cap al 1987, un grup de la parròquia, amb Jordi Burcet al capdavant, va iniciar un intent de recuperació que no va prosperar per falta de suficients balladors. Cinc anys més tard es va fer un segon intent, també promogut per Jordi Burcet, que finalment va reeixir, i el diumenge de Rams de 1992 la Moixiganga va tornar a ballar després de més d’un segle de la seva desaparició.

La capital del Garraf recuperava així un dels balls més solemnes del seguici festiu, convertint-se alhora en una de les poques poblacions catalanes que en pot presumir. Actualment, a part de Vilanova, només Sitges, Vilafranca, Valls, Tarragona, Badalona i Barcelona disposen d’aquesta manifestació de cultura popular.

Actualment el Ball de la Moixiganga compta amb 29 membres d’edats compreses entre els 11 i els 53 anys: 24 balladors, quatre portants de ciris i el Crist, escenificat des de 1992 per la mateixa persona, Joan Sanz. Des de la seva recuperació, el grup està integrat tant per homes com per dones. De fet, Vilanova va ser una de les viles pioneres en trencar el monopoli masculí que havia predominat des del segle XVIII en aquest i en altres balls semblants.

La Moixiganga té un calendari d’actuacions molt marcat. Surt el Diumenge de Rams, per Corpus Christi, per la Festa Major de Vilanova, per la Festa Major de La Geltrú, per Santa Gertrudis i per Sant Antoni.

El ball consta de tres parts:

El Pas de Cartró: els balladors, distribuïts en dues fileres, enmig de les quals s’ubica la figura del Crist, avancen lentament seguint un passatge solemne de la música. En un moment precís, les dues fileres de balladors es transformen i formen una creu, en la intersecció de la qual se situa el personatge del Crist.

El Pas de Coixinet: és la part més alegre del ball. Els balladors salten i fan sonar les castanyoles, un element característic del ball vilanoví. Aquest pas, àgil i dinàmic, permet seguir el ritme de les processons i cercaviles. El salt d’aquest pas és el mateix que s’utilitza en altres balls penedesencs, com ara el Ball de Gitanes.

Misteris: escenifiquen els episodis que narren els successos protagonitzats per Jesucrist entre l’últim sopar, la seva crucificació i resurrecció. Com que són quadres plàstics representats per figures humanes, s’emparenta aquest ball amb altres com ara els castells, les muixerangues o el ball de valencians. Els misteris incorporats amb la recuperació del ball es van basar en els passos de les processons de Setmana Santa de la Geltrú i de Vilanova, desapareguts l’any 1936, a partir de les imatges que havia capturat el fotògraf de la rambla Antoni Gelabert l’any 1925.

En total es representen 11 misteris: Oració a l’hort, Ecceo homo, Natzarè, Verònica, Clavament, Calvari, Davallament, Pietat, Enterrament, Soledat de Maria i Resurrecció.

La coreografia de la Moixiganga de la Geltrú està inspirada en la de la Moixiganga de Valls, una de les danses tradicionals històriques de la capital de l’Alt Camp, que sortia principalment en les festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela. Aquest fet no és casual sinó que té una referència històrica que no es pot passar per alt.

A principis de la dècada de 1960 les vilanovines Blanca Rosa Bertran i Berta Ventura, membres del grup de Coros y Danzas de Vilanova, van decidir recuperar el Ball de la Moixiganga de Valls, que havia desaparegut durant la postguerra. Amb aquest objectiu, van desplaçar-se a la ciutat per parlar amb antics balladors, que els van cantar la música i els van explicar amb tota mena de detall com era el ball.

El 31 de maig de 1964, el grup d’homes d’aquella agrupació va estrenar la Moixiganga de Valls en un festival folklòric celebrat al Teatre Bosc de Vilanova, i el mes de novembre de l’any següent, amb aquesta dansa, es van proclamar guanyadors a Madrid d’un concurs d’àmbit estatal. Fruit d’aquest reconeixement, van ballar la Moixiganga de Valls en llocs tan diversos com el Palau de la Música, el Liceu, Itàlia, Montpeller, Ronda (Màlaga), Sitges i també a la mateixa Valls en les festes del Firagost de 1972, on van ser aplaudits per l’autenticitat amb què el van representar.

L’any 1991 Valls es va animar a recuperar el Ball de la Moixiganga però ho va fer sense tenir en compte la informació recopilada per Coros y Danzas, de manera que poc tenia a veure amb l’original. Davant d’aquest fet, el 1992 la Moixiganga de la Geltrú va decidir adoptar com a propis els passos de dansa de Valls (Pas de Cartró i Pas de Coixinet) per a la creació de la seva coreografia.

Un altre factor que va influir en la decisió d’emmirallar-se amb la Moixiganga de Valls va ser la similitud que presentava la partitura localitzada a l’Arxiu de la Geltrú amb les melodies que històricament s’havien ballat a l’Alt Camp. De fet, tal com indica Paquita Roig, no es descarta que fos una partitura del ball que antigament s’havia representat a la Selva del Camp, població originària d’Andreu Ripoll. Es creu que, en recordar-la, l’hauria transcrit per a la seva interpretació.

Coincidint amb el seu 25è aniversari, el Ball de la Moixiganga ha programat un seguit d’actes al llarg de l’any. Un dels més espectaculars tindrà lloc la nit de demà dissabte dins el programa de la Festa Major. Es tracta d’una cercavila que comptarà amb la participació de La Contradanza de Cetina; un ball en què, a diferència del Crist de la Moixiganga, el personatge central és el diable.

El ball, declarat Bé d’Interès Cultural Immaterial de l’Aragó, està format per vuit dansaires, coberts amb una màscara i equipats amb torxes, i pel diable, que dirigeix la cerimònia sense deixar de ballar.

La cercavila culminarà a la plaça de Sant Antoni amb una actuació final en què, sota l’única il·luminació de les torxes, s’escenificaran el que anomenen “mudanzas”, que a diferència dels misteris de la Moixiganga, combinen figures de caràcter religiós amb altres d’origen pagà. L’espectacle finalitzarà amb l’últim número de la funció, conegut amb el nom de “El barber” o “L’afaitat del Diable”. Una pantomima que representa la mort de Llucifer i la seva posterior resurrecció.

Si una cosa fa visible el 25è aniversari del Ball de la Moixiganga són els nous vestits, que es van estrenar el passat 9 d’abril, Diumenge de Rams, coincidint amb el dia exacte dels 25 anys de la primera actuació del ball recuperat.

Dissenyats per Rosa Amela i Susanna Santasusanna, professores de l’Escola Municipal d’Art i Disseny de Vilanova (EMAID), incorporen elements d’innovació en els patrons de vestuari i en l’ús de teles i colors, sense trencar amb els aspectes formals tradicionals.

L’armilla florejada reversible, que permet fer una diferenciació entre els balladors i la figura del Crist, la faixa tornasolada i treballada en espiga, les camises inspirades en els models de camisoles vuitcentistes o la incorporació de puntes de passamaneria de colors en el barret, són alguns dels detalls del nou disseny. També s’han tingut en compte els aspectes tècnics. Així, les noves faldilles, que mantenen el color granat del vi, venen tenyides de fàbrica. I és que les antigues, tenyides a mà amb tints naturals, presentaven una desigual alteració del color que donava un aspecte poc cuidat al conjunt de balladors.