Les violències comencen ja de petites. A les pàgines on domina el to rosat, amb les nines, les banyeres, els cotxets, les cuinetes i els kits de manicura. O els tocadors. Ara que s’acosta Nadal, només cal agafar qualsevol prospecte infantil. Aquí comencem a fixar el rol de cadascú. La nena ha de jugar a fer de mama, té l’encàrrec de cuidar la canalla. Després ja deixarà la feina, s’agafarà mitja jornada i perdrà el tren de la competitivitat perquè serà sempre la que haurà de plegar per acompanyar la canalla al metge o a extraescolars. Que li quedi clar des de ben petita. És la que portava el cotxet pel carrer, la que jugava a cuinar. No calen classes de “Corte y confección” com antany, hi ha altres maneres de fer saber que res no ha canviat. I maquillar-se, aprendre’n per agradar el futur pare dels seus fills i filles. Dones objecte.
Amb aquestes bases ben assentades, les nenes es fan grans i el seu subconscient (el seu?, el de tothom) ja ha après quin serà el seu paper a la societat, el de complement. Fer el menjar per a ell, rentar-li i planxar-li la roba, tenir cura de la quitxalla i dels avis…, però abans d’això, i potser també durant, la por d’anar de nit sola pel carrer, el pànic de les nits de festa major, les mirades lascives, el ciberassetjament, els comentaris incòmodes dels qui es creuen amb un dret sobre tu, aquell que es pensa que et pot tocar el cul sense consentiment. I també, sí, les agressions sexuals, les violacions, l’assassinat. Comença amb “Mi marido me pega lo normal” i s’acaba amb La maté porque era mía.
De manades n’hi ha per tots els pobles. I d’agressions se’n denuncien poques. Hi ha massa por, massa impunitat. Els col·lectius feministes fan esforços ingents per visualitzar-ho, per fer-ho públic, i això ajuda a la conscienciació. Però està massa interioritzat. Des de fa massa temps. Una de cada tres dones (no més?) ha patit algun tipus d’abús al llarg de la seva vida. El masclisme té les urpes molt llargues.
Dijous ha sigut el 25N, Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Un dia per dir “Ja n’hi ha prou!”. Un dia per no mirar cap a l’altra banda. Un dia que no s’hauria de commemorar mai més perquè el 25N hauria de ser cada dia. Ja n’hi ha prou!
Val la pena preguntar-se sobre el fiasco de la Protecció de la Dona. Com pot ser que s’inverteixi tants milions dels pressupostos generals en mil entitats. onegés i organismes oficials, fins i tot conselleries i ministeris dedicats exclusivament a la prevenció i assistència i continuem pitjor dia darrera dia. Sous i subvencions destinats a centres dirigits per i per a dones. Com s’explica aquest fracàs? No s’hauria de canviar d’estratègia i demanar dimissions?