”Si votar servís per canviar alguna cosa, ja estaria prohibit” és una frase popularitzada pel periodista i escriptor Eduardo Galeano (1940/2015), possiblement llegida en alguna paret d’un barri qualsevol. Aquesta frase té un ampli recorregut: d’una banda, tendeix a desanimar el votant i col·locar-lo en una “suposada realitat”, i de l’altra, tendeix a col·locar l’interlocutor en la cruïlla de no fer res… I em pregunto: Què faig, Què decideixo? La veritat és que el dret a votar està agermanat amb la democràcia, i la democràcia arbitra les seves lleis; és a dir, 50% + 1%. La conclusió és que aquest resultat teòricament no pot estar equivocat; però observem exemples de les últimes votacions als Estats Units, on una gran majoria, per sufragi universal, va triar un president, avui dia polèmic en molts sentits, i que pot servir de contrapunt per analitzar el tema de Catalunya.
A Catalunya, les demostracions cíviques i ordenades dels darrers cinc anys han estat exemplars, però el govern del PP ha demostrat la seva incapacitat política i tàctica. Les convocatòries lliures, d’aquestes grans manifestacions, on cadascú ocupa un determinat tram o sector, on l’organització voluntària forma l’espina dorsal d’una concentració cívica, demostra de forma inequívoca el valor del vot, el seu missatge i la seva reivindicació pacífica.
Tots els partits prometen, i amb el pas del temps tendeixen a no complir res del que s’ha acordat. No fa molt, el govern actual ha nomenat i posat en nòmina una sèrie d’exministres per formar part d’un consell assessor d’estat, on hauria estat més representatiu configurar diversos grups de treball, formats per voluntaris anònims qualificats. Estem errats a responsabilitzar l’Estat de tots els mals; nosaltres també en som responsables.
Eduardo Galeano, deia: “No hem estat consultats per venir al món, però exigim que ens consultin per viure-hi”. Per pensar-hi.
Ramon Caba Robletto
Vilobí del Penedès
