Els pactes de la dreta rància espanyola –res a veure amb el conservadorisme europeu– amb l’extrema dreta de flaire postfranquista ha deixat de ser un papu per passar a ser una realitat molt a prop nostre, en concret al País Valencià, i suposa també l’avançada del que ens espera a partir del 23J si l’aritmètica ho permet. I no és estrany perquè, al capdavall, Vox no deixa de ser una escissió: una part dels seus votants, abans en tenien prou amb el PP i, talment com fa uns quants anys va aparèixer Ciutadans a Catalunya –i després es va escampar com el pugó per bona part de l’Estat–, ara ha aparegut aquesta nova formació política que la diu més grossa, i tots els desencantats per la “tebior” popular l’han abraçat fins a donar-li una força que s’ha convertit determinant per la governabilitat del País Valencià.
En definitiva, Vox i el PP que comanda la madrilenya Ayuso són germans de sang. Però no només. Al si de l’extrema dreta hi ha anat a parar també una ingent bossa de vots de gent emprenyada, que ni s’ha parat a pensar a qui i a què votava. Només sentia un llenguatge diferent, que li deia el que volia sentir –d’això se’n diu populisme– i que donava solucions fàcils a problemes complexos. Gent a qui en poc temps se li ha multiplicat la factura de la llum, els tipus d’interès desbocats li han fet impossible pagar la hipoteca; gent que ha vist com el cost de la vida, el preu dels aliments, li creixien molt més que el sou, i que no hi veu cap solució per part dels governants clàssics.
Les conseqüències del pacte encara són imprevisibles, però se’n poden intuir unes quantes, i són funestes. Per exemple, si la llengua catalana ja les passa prou magres a terres valencianes, en endavant s’acabaran tots els suports que haurien pogut ajudar a pal·liar una mica la seva letargia i a recuperar-lo. L’acord Vox-PP és també un pacte dels negacionistes del canvi climàtic amb els que mai perjudicaran les grans empreses amb polítiques que puguin fer minvar els seus balanços de resultats a curt termini, que és tant com dir “no fer res, o ben poc”. També són els de l’urbanisme desbocat (construir, construir i construir), els d’atreure el màxim de turistes a qualsevol preu, els que neguen la violència de gènere, els enemics del feminisme i els defensors de la “llibertat” com a via desreguladora perquè no canviï cap dels privilegis ancestrals. Són els que els fa nosa la memòria històrica i són, també, els enemics de la descafeïnada autonomia regional de l’Estat.
