Els fills han de poder decidir el seu futur, sigui acadèmic, laboral o de qualsevol altra àrea rellevant de la seva vida. Però aquesta premissa no sempre es compleix en totes les famílies, ja que hi ha situacions que fan que, a vegades, alguns pares i mares no acceptin les decisions dels fills i vulguin imposar les seves idees.
Personalment, no sento que la meva família m’imposi la seva voluntat. És veritat que em donen el seu punt de vista sobre aspectes que m’afecten i volen mostrar-me allò que consideren que pot ser millor per a mi. Ara, que m’arriba el moment de decidir cap on vull anar, quins han de ser els meus estudis, sento que em donen suport, però sense deixar d’opinar sobre allò que penso o les decisions que vaig prenent.
Un exemple és el cas de la Laura –un personatge de El meu germà es diu Jessica, de John Boyne, que he llegit darrerament–, a qui li imposen un futur laboral. Els seus pares volen decidir per ella. Ella vol ser jardinera i, en canvi, ells volen que sigui model; només perquè una tercera persona els ha comentat que té aptituds. Han donat més importància a allò que els han dit que al que vol la seva filla. No estan tenint en compte els seus sentiments i no s’adonen que, potser, ser jardinera pot ser una manera de ser feliç a la vida.
Conec algun cas en què els pares obliguen els seus fills, per “tradició” familiar, a treballar en una feina. És el cas de famílies que, durant generacions, han anat heretant un ofici. Passa sovint en famílies de metges, advocats o botiguers, tot i que podria ser en qualsevol professió.
Crec que està bé que els pares intentin ajudar els seus fills a l’hora de prendre decisions que marcaran el seu futur, però també cal deixar-los llibertat per escollir i cal respectar els seus gustos, aptituds, motivacions i talents, ja que qualsevol professió pot ser tan bona i exitosa com qualsevol altra.
Laia Llamazares Sánchez, alumna de 3r d’ESO de l’Institut Vilafranca 2
Vilafranca del Penedès
