Per primer cop, enguany s’ha commemorat el Dia de la Dona amb una vaga feminista. Sí, els sindicats van tenir la benpensada de convocar una aturada de país que independentment del seguiment que hagi aplegat, té la virtut de visibilitzar encara més –i treure d’una simple xinxeta al calendari, d’un inofensiu i encara necessari llaç lila a la solapa– la urgència que la igualtat de drets, d’oportunitats, de responsabilitats, de mèrits… sigui real entre la dona i l’home. Com a societat fa mal dir-ho, o hauria de fer-ne, però és un fet i cal persistir en la denúncia fins que es corregeixi: la igualtat és un mite.

Els vectors que ho demostren són infinits. Un de molt comú i amb una afectació universal: el llenguatge. Aquell senyor que entra a la botiga i tracta la dependenta que ni coneix de nena, ho farà sense mala intenció, segur, però sibil·linament l’està rebaixant a un estatus inferior que li confereix a ell la potestat de qualificar-la com no ho faria amb un dependent. I no se n’adona.

Tant ha perforat aquesta idea la psique humana que a molta gent li sembla normal que dues persones, dona i home, tinguin sous diferents per fer la mateixa feina. Doncs no. No ho és. És inacceptable. I passa. I no s’hi posa remei. O es fa tan a poc a poc que falten generacions per arribar a l’equiparació.

Més coses: en el dia a dia d’una casa. Cuidar infants, fer el menjar, rentar, planxar, atenció a persones dependents…, la feminització de la cura de la llar. Amb el que comporta de renúncia a una part dels ingressos –mitges jornades– per poder fer-hi front, que també pot ser entesa com una subordinació: els homes porten els diners, fan les coses importants; les dones es cuiden de la resta. Molt bé si la parella ho decideix així, però… com es pren la decisió? Sempre ha de ser la dona qui transigeixi? Ah, esclar, el sou gros és el d’ell, no s’hi pot renunciar. I ja tornem a ser al cap del carrer. I sinó, doble jornada.

Finalment, el súmmum. L’abús de poder, l’assetjament, la violació, al carrer o a la feina, a les comparses, al cine, als sanfermines, on sigui. O la mort per violència de gènere. La dona, un instrument al servei masculí. Si un home pot anar de nit tranquil pel carrer, també ho ha de poder fer la dona. #MeToo. Erradicar la misogínia és cosa de totes. De tots.

FER UN COMENTARI