Ancorats en el pretèrit

0
143

El ministre Borrell, un dinosaure de la política espanyola, està donant els últims espeternecs com a polític de la casta rojigualda. Quin paperot que li ha tocat jugar!, ell que s’havia guanyat una imatge de moderació com a president del Parlament Europeu entre 2004 i 2007. La seva bilis anticatalana l’està portant a un conflicte diplomàtic amb els seus correligionaris belgues i l’està alineant amb la classe judicial espanyola, que està obcecada amb la seva premeditada i coordinada venjança contra un moviment cívic, polític i social, totalment pacífic, que l’està deixant en evidència davant de tot el món. De mica en mica va aflorant l’herència que ens van deixar els quaranta anys de foscor, que van transformar sociològicament tot l’Estat, i es fa evident a ulls de tothom que sota l’epidermis, el càncer continua ben present.

De mostres d’aquest ancoratge en els temps pretèrits en tenim cada setmana. Tot ha estat que el Parlament de Catalunya hagi simbòlicament reprovat –i l’estrany hauria de ser que sigui el primer a fer-ho, i que hagi trigat tant– una institució caduca, retrògrada, medieval, com és la corona espanyola, que no deu la seva continuïtat a les urnes sinó a la dinastia i al fet que el dictador la va triar per preservar l’essencial del seu llegat, i ja tenim el suposat govern progressista d’Espanya tancant files abans que les mòmies de la seva dreta no li surtin en tromba i el despullin d’electors potencials.

Un Gobierno de la nación que, val a dir-ho, és el primer des de 1975 –43 anys ha– que està intentant retirar les despulles del dictador del mausoleu construït amb la sang dels que van defensar la democràcia; un monument a l’horror, dedicat a la lloança i el record del tirà, lloc de pelegrinatge de l’ultradreta, que no té cap equivalent en cap democràcia del món. Algú s’imagina que el Führer o el Duce tinguessin un espai públic similar perquè els seus nostàlgics hi acudissin a enaltir-los? Doncs aquí, feina hi haurà a treure’l. I segons com, que no sigui per traslladar-lo a la catedral de l’Almudena, al bell mig de Madrid, perquè així els seus acòlits no hagin ni d’agafar el cotxe per plorar-lo. I és que aquells quaranta anys no van passar en va. Entendre això ajuda a entendre-ho tot.

FER UN COMENTARI