A ells, qui els jutja?

La guàrdia civil està declarant aquests dies en el procés judicial que té com a objectiu acovardir el sobiranisme català –i, de retruc, qualsevol altra dissidència– almenys durant tota una generació. Després d’uns quants dies seguits de despropòsits, en què està aflorant tota la bilis que els garants de la pàtria, ara que en tenen ocasió, poden esbombar als quatre vents i sota protecció judicial, cal preguntar-se de nou: i a ells, qui els jutja? Mentir en un judici és pecat capital. No fa falta ser lletrat per saber que si al llarg d’un judici apareixen prou evidències que tot plegat és una farsa, que la hipòtesi de partida no s’aguanta per enlloc, s’ha de suspendre i deixar-ho estar. I en el cas que ens ateny, demanar disculpes. Perquè hi ha una desena de persones innocents que van cap a l’any i mig de presó. No es pot demostrar la violència; perquè no n’hi va haver cap altra que la de l’exèrcit de policies enviats per l’Estat. També ha quedat en evidència que els Mossos no van col·laborar amb el Govern amb cap alçament tumultuari: van agafar més urnes que els policies espanyols; l’únic, que ho van fer sense cops de porra, ni coces, ni trets de bales de goma prohibides pel Parlament. La declaració d’independència, mentre no es demostri el contrari, no va passar de ser un acte simbòlic. Amb molt de simbolisme, això sí. I que els va irritar molt. Molt. Però simbòlic. Tot això ja ho sap tothom qui ho vol saber. I el que els quedaria per esbrinar és de quina manera la intelligéntsia catalana els ha aixecat la camisa per no deixar ni una factura relacionada amb el referèndum, perquè no poden arribar a capir que els qui tenen fama de ser del puny estret s’hagin pagat la festa sense gastar ni un euro de l’erari públic. I en aquest cas, no hi hauria ni malversació. Però això, l’Espanya politicojudicial no ho pot permetre. Fa molt de temps que preparen el terreny amb falsedats de tota mena (els no independentistes també s’hi podrien sentir identificats, si no miressin cap a una altra banda com si la cosa no anés amb ells); els partits nacionalistes espanyols no cessen el setge ni un sol dia (perquè contra els catalans, tot s’hi val) i l’opinió pública espanyola, que del judici –com de l’1-O– només en sap el que l’Estat profund vol que sàpiga, no ho admetria amb facilitat. Però no hi ha proves. No hi ha cap prova concloent, més enllà de declaracions d’una gent plena d’odi. I a Espanya, això tant li és. Té molt de poder, molta claveguera, i no té cap mirament d’utilitzar-la. Fins on vol arribar?