Malalties infeccioses

Les malalties infeccioses es produeixen quan un microorganisme patogen -pot ser un virus, un bacteri, un fong o un paràsit- entra al cos humà i es multiplica fins a perjudicar-lo. Cada microorganisme s’instal·la i prolifera en un lloc diferent del cos, depenent de la via d’entrada i de les seves característiques. Poden afectar l’aparell respiratori, el digestiu, el reproductor, l’immunològic, el nerviós, l’urinari, la pell i, fins i tot, disseminar-se per tot el cos.

La majoria d’infeccions s’adquireixen a la comunitat i es poden contagiar d’uns individus a uns altres. Abracen un espectre molt ampli, des de malalties que normalment es curen sense problemes fins a altres de més greus i d’especial risc de contagi entre la població. Dins del primer grup s’inclouen la grip, la gastroenteritis, la pneumònia o les infeccions urinàries. Malgrat que detectades a temps i amb un tractament adequat, generalment el pacient respon bé, poden complicar-se i fins i tot provocar la mort, segons l’edat i l’estat de salut previ del malalt.

En el segon grup, d’alt risc de contagi, trobem la meningitis (afecta el sistema nerviós central), la tuberculosi (sol afectar els pulmons) i l’hepatitis (inflamació del fetge) de les quals, a diferència del que molta gent pensa, continuen donant-se’n força casos. També s’hi comprenen les malalties de transmissió sexual, com la infecció per VIH, que segueix tenint una elevada incidència per la relaxació en l’ús del preservatiu. A Catalunya els nous casos de contagis se situen al voltant dels 800 anuals.

Tampoc es poden passar per alt les anomenades infeccions emergents i les importades del viatger, que han experimentat un repunt a l’alça a causa d’un món cada vegada més globalitzat. Les emergents, com el xarampió, la tos ferina o la diftèria, són malalties que s’havien controlat a través de la vacunació i que, com a conseqüència dels constants fluxos de població, han rebrotat. I les importades són infeccions que se solen adquirir quan viatgem a països tropicals. Es transmeten a través d’insectes, com la malària, el dengue o el Zika, i la seva aparició ha obligat a estudiar nous protocols d’actuació per fer-hi front.

La majoria de malalties infeccioses, com dèiem, s’adquireixen a la comunitat, però altres es contrauen als hospitals. Parlem de les que es coneixen amb el nom de nosocomials, que són les relacionades amb l’assistència sanitària i amb les cures de la salut. Afecten sobretot pacients postquirúrgics que porten dispositius temporals, com catèters vasculars, sondes urinàries o aparells de ventilació assistida. Dispositius que faciliten l’entrada de gèrmens, ja que constitueixen una porta d’accés directe al torrent sanguini. Avui a Catalunya el 7% de les persones ingressades desenvolupen una infecció.

També hi ha les infeccions oportunistes que afecten persones immunodeprimides, amb un sistema de defenses fràgil a causa dels tractaments que reben. El germen detecta que l’hoste està vulnerable i l’ataca. Aquestes infeccions poden arribar a causar la mort dels malalts de càncer o la pèrdua d’un òrgan als pacients trasplantats.

Quan qualsevol d’aquestes infeccions es descontrola i transcendeix del seu punt d’origen, es produeix el que s’anomena sèpsia, que s’ha convertit en una de les grans problemàtiques que afronta la comunitat mèdica. El microorganisme patogen passa a la sang, es distribueix per tot el cos, provoca una resposta inflamatòria exagerada i produeix una fallida multiorgànica. En aquest punt la situació és molt difícil de revertir i, en molts casos, acaba ocasionant la mort. De fet, la sèpsia és la primera causa de mort per infecció al món. Només a Catalunya, se’n detecten cada any uns 20.000 casos, i provoca la mort de més de 3.500 persones, cosa que suposa unes deu defuncions al dia. Als malalts que es recuperen sovint els queden seqüeles importants.

Per fer front a les infeccions, el cos humà disposa del sistema immunitari, un sistema de defenses propi que quan detecta l’entrada de microorganismes patògens, actua per neutralitzar-los i eliminar-los. El sistema immunitari, però, no pot fer front a totes les infeccions per si sol. Les vacunes i els antibiòtics són les eines de què disposa la medicina per ajudar a combatre-les amb garanties.

Les vacunes ajuden el sistema immunitari a crear noves defenses contra un microorganisme concret, pot ser un virus o un bacteri. Injectant el microorganisme mort, atenuat o fragmentat, s’aconsegueix que el cos respongui fabricant anticossos. Unes substàncies que recorden com defensar-se en cas d’infecció real i que eviten la malaltia. Amb la vacunació s’ha aconseguit controlar infeccions que, en el passat, havien tingut índexs de mortalitat molt elevats. De fet, diversos estudis científics estimen que les vacunes han estalviat més de 100 milions de morts a tot el món al llarg dels anys.

Els antibiòtics, per la seva banda, són eficients només contra els bacteris. D’ençà que el 1928 Alexander Fleming va descobrir la penicil·lina, els antibiòtics han salvat milions de vides. Actualment n’hi ha per combatre gairebé tots els tipus de bacteris, però els microorganismes també lluiten per defensar-se i van mutant per aconseguir sobreviure. Amb el temps, alguns bacteris han desenvolupat resistències i costa trobar antibiòtics que els eliminin. Parlem del fenomen de la resistència antibiòtica que, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), s’ha convertit en una de les majors amenaces de salut pública.

El seu ús generalitzat, i de vegades incorrecte, ha fet que cada vegada hi hagi més bacteris resistents i que cada cop estigui més a prop el dia en què algunes infeccions quotidianes siguin intractables. Actualment la resistència als antibiòtics s’endú 25.000 vides cada any a la Unió Europea, una xifra que ascendeix a 700.000 a tot el món. Com apuntàvem a l’inici, els experts alerten que si, en els pròxims anys, no es desenvolupen noves molècules, el 2050 les infeccions produïdes per bacteris resistents podria arribar a causar 10 milions de morts a l’any al món, una xifra semblant a la d’abans del descobriment de la penicil·lina.

La resistència als antibiòtics sempre ha existit. De fet, l’evolució de soques resistents és un fenomen natural. Però en les últimes dècades s’ha vist accelerada per l’abús generalitzat. Els epidemiòlegs estimen que entre un 30% i un 50% dels antibiòtics es consumeixen de manera inadequada. S’utilitzen massa -en el tractament de malalties per a les quals no estan indicats, com ara la grip o altres patologies força banals- i s’utilitzen malament -els pacients no respecten ni la dosi, ni la durada prescrita.

El seu abús, però, no només es dona a la medicina, sinó també en el sector ramader. Els antibiòtics es barregen en la dieta dels animals de granja perquè desenvolupin menys malalties i s’engreixin més ràpidament. Es tracta d’una pràctica controvertida. I és que, quan els humans consumim aliments d’origen animal, aquests poden incorporar al seu organisme bacteris que són resistents.

Ens trobem, doncs, davant d’una de les pitjors crisis de salut pública. I és que, tal com alerta l’OMS, els antibiòtics són el pilar que aguanta tota la medicina moderna. Sense antibiòtics efectius, es posa en perill la protecció de pacients amb sistemes immunitaris debilitats, com els malalts de càncer, els receptors d’òrgans o els nadons prematurs. Sense antibiòtics efectius, procediments rutinaris com les operacions de pròtesis de maluc seran cada vegada més arriscades. Sense antibiòtics efectius, podríem perdre la cirurgia, habitualment precedida de dosis profilàctiques.

En definitiva hauríem d’aprendre a tenir por de malalties quotidianes ara per ara menors. I és que retrocediríem 90 anys enrere, abans del descobriment de la penicil·lina, quan una infecció a la pell podia acabar amb una amputació, quan una faringitis podia causar una fallida cardíaca o quan una pulmonia s’emportava tres de cada deu nens.

Per tot això és necessari buscar solucions. Invertir en recerca n’és una. I d’aquí la importància d’iniciatives com la Mataró de TV3 i Catalunya Ràdio, que recapta fons per a la investigació. Però la més important és conscienciar la població que ha de ser responsable a l’hora d’utilitzar un bé tan preuat.

ENTREVISTA A: Lourdes Gabarró, presidenta de la Comissió d’Infeccions de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès

Les malalties infeccioses més freqüents com la grip, la gastroenteritis, la pulmonia o les infeccions urinàries normalment es curen sense problemes, però també poden complicar-se. En quins col·lectius és més habitual que això passi?

Detectades a temps i amb un tractament adequat, generalment tenen bon pronòstic. Però és cert que poden complicar-se i, fins i tot, provocar la mort segons l’edat i l’estat de salut previ del malalt. N’és un clar exemple la grip, que pot causar la mort a persones d’edat avançada amb un estat immune ja debilitat. Com que és un virus que té capacitat de mutar, és clau que els col·lectius anomenats d’alt risc es vacunin cada any. Precisament ara, quan encara no s’ha entrat en la fase epidèmica, és l’època de vacunació als centres d’atenció primària. Una altra patologia que sovint acaba requerint hospitalització és la pulmonia. Tot i que la majoria de pacients responen bé, es pot agreujar en malalts amb un estat de salut previ fràgil, com per exemple una persona que pateix una cardiopatia. La infecció als pulmons obliga el cor, ja ressentit, a treballar més del compte i pot acabar ocasionant una insuficiència cardíaca.

Les malalties infeccioses més greus i d’alt risc de contagi són freqüents?

La meningitis, la tuberculosi o l’hepatitis existeixen. No són malalties del passat sinó que avui en dia encara són habituals. En un hospital petit com el nostre en veiem cada dia. El gran paradigma d’aquest grup són les infeccions per VIH. Com és sabut, la mortalitat per sida a la dècada dels 80 va ser elevadíssima, però en els darrers anys, gràcies a l’avenç en els tractaments antiretrovirals, ha passat a comportar-se com una malaltia crònica. Però seguim preocupats, perquè els nous casos de contagi a Catalunya segueixen sent elevats i perquè altres malalties de transmissió sexual, com la infecció per gonococ, han repuntat. La gent ha abaixat la guàrdia i és imprescindible insistir en l’ús del preservatiu.

Una de les problemàtiques més greus amb què us trobeu és la sèpsia. Com s’actua en aquests casos?

La detecció precoç i l’inici immediat del tractament són fonamentals. L’elevat risc de mort registrat en aquests casos va obligar fa uns anys a desenvolupar un protocol d’emergència com el que s’activa en cas d’ictus o d’infart. Aquest protocol consisteix a administrar antibiòtics de forma intensiva en els primers minuts. És un primer atac per combatre la infecció abans d’actuar coordinadament, en cas que es requereixi un trasllat a un hospital que disposi d’UCI.

Les infeccions adquirides en l’àmbit hospitalari són més virulents que les contretes al carrer?

Sí, perquè els microbis que sobreviuen en un ambient hospitalari són més llestos. Com que estan molt adaptats a la pressió antibiòtica, solen ser més resistents. Un bacteri adquirit en un hospital serà molt més resistent que el mateix bacteri de la mateixa família agafat al carrer.

Això ens porta a parlar de la resistència antibiòtica.

La resistència antibiòtica és un dels cavalls de batalla de les malalties infeccioses, ja que cada cop que un bacteri resistent es reprodueix crea una segona generació de bacteris que incorpora noves resistències a nous antibiòtics, i així successivament. En conseqüència, avui en dia, ja hi ha infeccions que no responen a cap dels antibiòtics que actualment hi ha al mercat. Això obliga a dissenyar noves molècules més potents. Però la resistència es desenvolupa molt més de pressa que la capacitat que tenim per crear nous fàrmacs. En els últims deu anys se n’han produït poquíssims. És per això que la comunitat mèdica ens hi referim com una amenaça de salut global. Perquè et facis una idea de la gravetat de la situació, l’any 2016 es va elevar a l’Assemblea General de les Nacions Unides. Tots els estats membres van signar una declaració per actuar-hi de forma coordinada. Fins al moment, a l’ONU només s’havien tractat quatre amenaces sanitàries: el VIH, l’Ebola, i les malalties no transmissibles, com les cardiovasculars o el càncer.

Com hem arribat fins aquí?

Per l’abús que n’hem fet. La gent no té clar que els antibiòtics només funcionen per a malalties bacterianes. Quan una persona s’adreça a una consulta per unes angines, només surt contenta si li prescrius antibiòtic. Si intentes argumentar-li que potser no són causades per un bacteri (moltes angines són víriques), i que, per tant, no en necessita, a vegades no ho entén. Els metges de capçalera reben molta pressió i, tot i que el més còmode és acabar prescrivint antibiòtic, és més responsable tenir criteri.

Que els bacteris desenvolupin resistències tan de pressa limita l’interès de la indústria farmacèutica a investigar nous fàrmacs?

A la indústria farmacèutica, evidentment, li és més rendible investigar en fàrmacs destinats a curar malalties cròniques que no pas en antibiòtics que s’administren per un període de temps limitat. D’aquí que l’amenaça dels bacteris resistents s’hagi afrontat a escala governamental, implicant tots els estats membres de l’ONU perquè destinin recursos públics a la investigació. De fet, s’ha de treballar conjuntament, iniciativa privada i pública. Tan important és descobrir nous fàrmacs com poder-los finançar.

Els experts afirmen que el 2050 les infeccions produïdes per bacteris resistents podrien arribar a causar la mort de deu milions de persones a l’any. Què podem fer per frenar aquesta amenaça creixent?

Aquest 2017 s’ha posat en marxa un programa que té per objectiu optimitzar l’ús d’antibiòtics als hospitals. Es tracta de monitoritzar, un per un, tots els pacients que en reben per determinar si la indicació i la durada són les més correctes. Controlant tots aquests aspectes, contribuïm a fer-ne un ús més racional. També és clau conscienciar la població que són un recurs limitat i que, si perdem la seva eficiència, tornarem a l’era preantibiòtica, quan unes simples angines podien provocar la mort.

Quins són els reptes de futur?

Un dels més importants, sense cap mena de dubte, és desenvolupar nous fàrmacs per fer front a la problemàtica de la resistència. Però un altre, gens menor, és dissenyar noves eines de diagnòstic ràpid que permetin fer un tractament immediat i personalitzat. Quan, per exemple, ens arriba un pacient en estat sèptic, hem d’administrar-li un antibiòtic d’ampli espectre, un fàrmac molt potent que és capaç de matar un ampli ventall de bacteris, tant els que no són resistents com els que sí que ho són. És el primer atac per combatre la malaltia mentre no disposem del resultat del cultiu, que pot trigar entre dos i tres dies. Quan ja es disposa del cultiu, sabem quin bacteri ha causat la infecció i podem administrar l’antibiòtic adient per eliminar-lo. Durant dos o tres dies, però, el pacient ha estat sotmès a un tractament molt agressiu i, tot i que pot salvar-li la vida, no deixa de ser contraproduent perquè estem augmentant el risc de desenvolupar resistències.