Masia d’en Cabanyes (2006)

0
224

Corrien els anys 50 quan, per motius de feina, vaig conèixer el Milà, el vell fuster del carrer Sant Antoni, que era qui feia els bastidors per al pintor Cabanyes. Un dia em va convidar a acompanyar-lo a la Masia i així vaig conèixer el mític artista. Aleshores, el pintor tenia quasi 80 anys i fins a la seva mort, l’any 1972, vaig tenir amb ell una forta amistat. La seva era la classe de pintura que jo entenia i admirava. A l’estiu em passava llargues hores veient-lo pintar al gran estudi inundat de llum, amb els balcons de cara al mar oberts de bat a bat, i a l’hivern, a una petita cambra on cabíem just ell, jo, el cavallet i una vella estufa de llenya, ja que la masia era terriblement freda.

Mai em cansava d’escoltar fragments de la seva vida, i les seves estades a París eren d’allò més interessants, ja que cal tenir en compte que Cabanyes va ser contemporani dels grans pintors francesos de les darreries del segle XIX, els vells impressionistes que van capgirar el món de la pintura, imperant fins aquell moment. Ell va compartir estudi i models amb molts d’ells i la seva pintura es va enriquir amb el seu contacte. En aquest aspecte, el vell pintor vilanoví va anar més lluny que el seu amic, el també pintor Mir, que no es va moure del Principat. Cabanyes, tot just començat el segle XX, era testimoni de la influència d’Utrillo, Renoir, etc., que van encaminar la seva pintura amb la qualitat francesa que ja no el va deixar mai més.

Ja format a Vilanova, va omplir moltes vegades les parets de la Pinacoteca barcelonina, del Reial Cercle Artístic i de les Galeries Dalmau amb la total aprovació dels barcelonins, tan entesos en art i acostumats als Sisquella, Humbert, Togores, Pruna i un llarg etcètera, que juntament amb els vilanovins formaven l’equip més important de tot l’Estat.

He de dir que en aquells temps llunyans vaig contagiar el meu entusiasme per la pintura a persones de diferents estrats socials. Recordo amb nostàlgia les tertúlies que molts vespres fèiem a la Pic Galeria amb Josep Albà, M. Antònia Pujol, Roig Soler, Roig Estradé, Jaume Bertran i els Massana, Puig Rovira i Lluís Ferrando.

Han passat més de tres dècades i no hi ha dubte que la seva pintura on més es venera és a Vilanova. Tothom pot veure, quasi sense entrar-hi, a la joieria Milà, el magnífic quadre de la barca posant proa al massís del Garraf, amb els vells mariners afermats a coberta. Aquest, altres i la important mostra que guarda el Museu Víctor Balaguer són tot un homenatge al pintor.

Abdó Soler
Vilanova i la Geltrú

FER UN COMENTARI