Presos polítics

1
465

La història en va plena, de casos de presos polítics. Sobretot en dictadures. Però no només. L’ingrés a presó –incondicional– primer dels líders de les dues entitats sobiranistes de Catalunya i després de mig Govern de la Generalitat, acusats de rebel·lió i sedició, entre altres, ens permet fer una comparativa dels seus casos amb els d’altres tan sonats i clamorosos com els de Mandela, Gandhi o Martin Luther King Jr., que també van passar per presó a causa de les seves idees.

Aquest Tema de la Setmana també ens permet descobrir que no hi ha un consens generalitzat al voltant del que és un pres polític, ni tan sols amb el concepte. Així, Amnistia Internacional prefereix parlar de presos de consciència, que és un concepte molt més ampli, de drets humans. No són termes, doncs, antagònics. Al contrari; les fronteres són difuses. I no es pot amagar que qualsevol judici de valor, és a dir, triar un cas o descartar-ne un altre pot entrar en el terreny de la subjectivitat, segons el prisma des del qual es miri.

En el rerefons, però, hi ha el fet que cap estat del món admet que tingui presos polítics. Cap. I molts dels que en tenen passen per ser democràcies (perquè s’hi vota).

12. Mohandas Gandhi, la Índia

Mohandas Gandhi (1869-1948), més conegut com a “Mahatma” Gandhi, va ser l’artífex de la independència de l’Índia respecte la Gran Bretanya, que va aconseguir emprant estrictament mètodes no violents, fins a treure de polleguera el govern britànic. Malgrat el seu pacifisme, el va detenir, condemnar i empresonar diverses vegades. Gandhi va ser nominat cinc vegades a Premi Nobel de la Pau, però mai no li van arribar a concedir.

Igual que Pau Casals, Gandhi és sinònim de pau. Des de ben jove. Als 24 anys va viatjar a Sud-àfrica (hi va residir durant 22 anys), on de seguida va ser testimoni i víctima de la discriminació que patien els indis que hi vivien. I va ser la seva implicació i lideratge del moviment de resistència el que el va portar per primer cop a presó, l’any 1907. Estant entre reixes, un fet el va marcar de per vida: la lectura de Desobediència civil, de Henry David Thoreau. A partir d’aquí, Sud-àfrica seria el banc de proves de totes les estratègies de resistència pacífica que posteriorment posaria en pràctica un cop tornat a l’Índia. De fet, la fama el precedia i va ser rebut com un heroi. Va liderar manifestacions pacífiques, vagues generals, va animar la població a no pagar impostos, a boicotejar les autoritats…

L’any 1922 va ser detingut i jutjat per les seves campanyes de desobediència civil, i va considerar que era “un honor” ser condemnat a sis anys de presó per tals delictes. Al llarg de la seva vida, sempre humil, senzill i guia espiritual de l’hinduisme, va fer diverses vagues de fam com a mesura de pressió per aturar la violència policial. El seu darrer empresonament va ser entre 1942 i 1944, en plena Guerra Mundial, per demanar la independència de l’Índia. El seu empresonament va provocar revoltes a tot el país. Va morir assassinat uns mesos després d’assolir la independència.

11. Nelson Mandela, Sud-àfrica

Nelson Mandela (1918-2013) va ser el cap visible de la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica durant bona part del segle XX, quan –almenys sobre el paper– la segregació racial ja havia estat abolida arreu. La causa abolicionista el va portar a estar 27 anys a la presó, d’on va sortir amb 61 anys, l’any 1990. Tres anys després rebria el Premi Nobel de la Pau juntament amb el president de Sud-àfrica, Frederik de Klerk, per les seves negociacions per posar fi a la discriminació dels negres, i el 1994 es convertiria en el primer president negre de Sud-àfrica.

No obstant això, Amnistia Internacional (AI) inicialment no va reconèixer “Madiba” (nom amb què popularment se’l coneixia al seu país) com a pres polític o de consciència, atès que durant uns anys, la seva organització, l’ANC (Congrés Nacional Africà) va promoure accions de sabotatge contra el règim de l’apartheid, i per AI la no-violència és una línia vermella. Tanmateix, la llarga durada del seu captiveri el va acabar convertint, també a ulls d’Amnistia, com a pres de consciència.

Mandela va començar a militar a l’antiracista ANC l’any 1944, amb la qual impulsaria accions de boicot i de desobediència civil contra el domini de la minoria blanca i lideraria manifestacions, esdevindria l’advocat dels pobres –negres–, entre altres. Va ser detingut i jutjat per traïció en nombroses ocasions. La manca de resultats, la prohibició de l’ANC i la matança d’una setantena de persones que es manifestaven en actitud de pau per part de la policia, va fer que Mandela l’any 1961 abandonés l’actitud de no-violència i dissenyés un pla per passar progressivament a la lluita armada: va organitzar sabotatges –sense resultat de ferits ni morts– i accions de guerrilla urbana com a últim recurs davant l’augment de la repressió. Va ser detingut l’any següent, jutjat per un jutge afrikaner, condemnat i empresonat. El seu prestigi internacional aniria en augment durant el seu llarg captiveri.

10. Mikhaïl Khodorkovski, Rússia

Mikhaïl Khodorkovski (1963) és un exemple de com les gasta, el govern rus. Era considerat l’home més ric de Rússia gràcies a la seva petroliera, Yukos, que va comprar a preu de saldo durant l’època de privatitzacions post-soviètiques. El magnat era considerat una de les persones més influents del país fins que va decidir entrar en política i combatre l’acció de govern de Vladimir Putin finançant partits liberals que feien oposició al Kremlin. Això el va fer caure en desgràcia. L’octubre de 2003, a vigílies de les eleccions parlamentàries, va ser detingut i, posteriorment, condemnat per frau i evasió d’impostos. Se li va expropiar la petroliera i va ser enviat a presons remotes de la Sibèria, on va passar per diverses cel·les de càstig per escriure articles de premsa contra Putin i va fer dues vagues de fam. Quan portava la meitat de la condemna complerta, es van presentar nous càrrecs per blanqueig de diners i se li va allargar la pena. Les organitzacions humanitàries el van arribar a considerar el pres polític més important de Rússia. Quan feia deu anys estava privat de llibertats i només li quedaven vuit mesos, Putin el va indultar i es va exiliar a Suïssa. El mateix any 2013 el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar Rússia per arbitrarietat i assetjament. Khodorkovski sempre s’ha declarat innocent.

El cas de Khodorkovski és un més de la llarga llista de casos de presos polítics que hi ha hagut a Rússia. Es pot parlar dels gulags de l’època soviètica, on van ser deportats milions de persones que van qüestionar l’estat socialista; o del cas més recent d’Andrei Sàkharov, Premi Nobel de la Pau de l’any 1975, que entre 1980 i 1986 va ser forçat.

9. Taner Kiliç, Turquia

Taner Kiliç (1969) és el president d’Amnistia Internacional a Turquia i va ser detingut i empresonat al juny juntament amb Idil Eser, directora d’organització. Després de més de cent dies de presidi a l’espera d’un judici, finalment, Idil Eser va sortir de la presó en llibertat condicional (amb càrrecs, pendent de ser jutjada per terrorisme), mentre que Kiliç continua amb presó preventiva. En la vista prèvia, la fiscalia no va presentar cap prova que donés suport als càrrecs que se li imputen.

L’ordre de detenció ve motivada no per la seva llarga trajectòria com a defensor dels drets humans a Turquia (és membre de la junta d’Amnistia des de 2002), sinó per tenir suposadament vincles amb l’organització terrorista Fethullah Gülen. En qualsevol cas, va ser detingut juntament amb altres 22 professionals del dret, en una autèntica purga posterior al cop d’estat fallit contra el govern de Recep Tayyip Erdogan.

El de Taner Kiliç no és l’únic cas de pres polític a Turquia, ni de bon tros, però sí que és el més clamorós atès que presideix una organització de defensa dels drets humans. Després del cop d’estat, més de 100.000 persones han estat acomiadades del sector públic; més d’un centenar de periodistes estan en presó preventiva; i també s’han tancat centenars de mitjans de comunicació i ONG díscols amb el règim d’Erdogan.

8. Liu Xiaobo, la Xina

El 13 de juliol passat va morir –privat de llibertat– el qui va ser Premi Nobel de la Pau de 2010, l’escriptor xinès Liu Xiaobo, després de tota una vida de reivindicacions a favor dels drets humans i de la democràcia a la Xina. Havia estat empresonat el darrer cop l’any 2008, i no va ser fins tres setmanes abans de morir que es va fer públic que se li havia diagnosticat un càncer terminal; però només el van treure de la presó per portar-lo a un hospital sota estricta vigilància i sense poder rebre visites.

Xiaobo (1955-2017) va ser un dels líders de les protestes de la plaça de Tian’anmen de Pequín, l’any 1989, quan va viatjar expressament des dels Estats Units per solidaritzar-se amb la revolta d’estudiants; hi va fer vaga de fam. Després de la matança de Tian’anmen, Liu va ser condemnat a dos anys de presó per liderar “accions contra-revolucionàries”. Més endavant, a partir de 1996, passaria tres anys més a la presó. El dissident xinès va decidir lligar la seva existència a l’activisme polític no violent, aprofitant el seu prestigi entre la població. En nombroses ocasions va rebutjar la possibilitat d’exiliar-se, ja que creia que des de l’exterior el seu missatge perdria força.

L’any 2008 va promoure i redactar un manifest, juntament amb 303 altres personalitats xineses, que demanava el reconeixement de la llibertat, la igualtat i els drets humans; la divisió de poders, un poder judicial independent i la llibertat d’informació, entre altres. El van detenir i empresonar el dia que estava previst fer públic el document, i ja no va tornar a conèixer la llibertat. La seva esposa també va quedar en arrest domiciliari, sense condemna ni judici.

7. Václav Havel, Txecoslovàquia

En plena guerra freda, un dels casos més destacats de pres polític al bloc de l’est va ser el de l’escriptor i intel·lectual txecoslovac Václav Havel (1936–2011), que va ser empresonat pels seus escrits que satiritzaven la burocràcia comunista i per la seva implicació en la Primavera de Praga de 1968, finalment matxucada pels tancs soviètics. La seva defensa de la llibertat i dels drets humans va ressonar arreu del món.

Inicialment la seva oposició al règim socialista li va costar la prohibició que es publiquessin les seves obres, també assetjament policial, diversos arrestos i un exili a l’interior del país. Però això no va frenar el seu activisme polític contra la dictadura de Gustav Husak: va ser el portaveu de moviments de defensa dels drets humans com Carta 77 (firmat per 300 intel·lectuals que reclamaven democràcia) o VONS (Comitè per a la defensa de les persones injustament perseguides), per la qual cosa va ser empresonat l’any 1979. Va estar cinc anys entre reixes, condemnat per alteració de l’ordre públic.

Però el seu confinament no li va fer perdre la popularitat entre una població que reclamava l’obertura del règim, ni tampoc a escala internacional (de fet, la seva veu va ajudar a internacionalitzar el conflicte). Ans al contrari. En sortir de presó, Havel va participar en la creació del Fòrum Cívic que va aglutinar la major part de l’oposició al règim i es va convertir en una de les figures que va liderar la Revolució de Vellut de 1989, que canviaria la història del país.

A finals d’aquell mateix any, Havel es va convertir en el primer president de Txecoslovàquia de l’era postcomunista, i el 1993 seria en el primer president de la nova Txèquia, país sorgit de la separació d’Eslovàquia.

6. Martin Luther King, els Estats Units

El pastor de l’església baptista Martin Luther King Jr. (1929-1968), Premi Nobel de la Pau de 1964, simbolitza la lluita contra la segregació racial de l’Amèrica profunda. Defensà la igualtat entre homes i dones blancs i negres, sempre sota la premissa de la no-violència, inspirat en l’exemple de Gandhi. Tot i això, va ser arrestat més de trenta vegades.

Es va donar a conèixer l’any 1955, quan una dona negra, Rosa Parks, es va negar a deixar el seu seient a l’autobús a un home blanc i va ser arrestada i posada entre reixes. Luther King va fer una crida a boicotejar la companyia d’autobusos de la ciutat, Montgomery (Alabama), per la qual cosa va ser arrestat, empresonat per primera vegada, casa seva va ser destrossada i va rebre nombroses amenaces de mort. Al cap d’un any, però, el Tribunal Suprem va prohibir la segregació racial als busos de la ciutat i King va posar fi al boicot.

Aquella victòria faria créixer el seu carisma arreu dels Estats Units i progressivament aniria ampliant el reconeixement de tota la comunitat afroamericana i guanyant batalles legals. Les detencions i agressions racistes de què aniria sent víctima no el van aturar mai. Amb perseverança i tenacitat, lluitaria a favor de la igualtat i dels drets humans, arribant al seu zenit l’any 1963, en una històrica marxa sobre Washington de 250.000 persones, que culminaria davant l’estàtua del president que va abolir l’esclavitud, Abraham Lincoln. Allí va pronunciar el seu discurs més famós, en què repetidament utilitzà la fórmula “I have a dream” per denunciar el racisme als Estats Units i formular els seus desitjos d’igualtat. També seria rebut pel president John F. Kennedy, que es va comprometre a legislar contra el segregacionisme.

L’any següent, King seria reconegut amb el Premi Nobel de la Pau i al cap de dos es posicionaria públicament contra la Guerra del Vietnam. El 1968 Luther King va caure assassinat per un racista blanc.

5. Leopoldo López, Veneçuela

Leopoldo López, el cap opositor de la Veneçuela d’Hugo Chaves (primer) i de Nicolás Maduro (després), és un altre cas de pres polític actual. El van detenir el 2014 per haver liderat una manifestació –que es va fer sense permís– contrària al govern bolivarià, que va acabar amb un bany de sang de la Guàrdia Nacional. El van condemnar a catorze anys de presó en un judici que va ser una farsa, atès que els tribunals estan controlats pel govern.

L’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Amnistia Internacional, la Unió Europea i Human Rights Watch, entre altres entitats d’arreu del món, n’han demanat l’alliberament i el dels altres dissidents detinguts (a Veneçuela hi ha un centenar de presos polítics). En aquests tres anys, López ha passat unes èpoques a presó i altres en arrest domiciliari.

Es dona la circumstància que, si fa no fa, Leopoldo López està empresonat pels mateixos motius que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart ho estan a Espanya: l’activisme social i polític. Però aquí la doble vara de mesurar és evident: els expresidents del govern Felipe González i José María Aznar han participat en actes per demanar l’alliberament de López, i Mariano Rajoy va fer una recepció a l’esposa de López, Lilian Tintori, en una acció de forta càrrega política. De fet, Rajoy va denunciar públicament al juliol que ficar-lo a la presó “és un acte clarament autoritari, impropi d’un país democràtic; és a dir, no es pot empresonar ningú per les seves idees polítiques o per tenir posicions diferents a les del govern”.

4. Mahmoud Abou Zeid, Egipte

Mahmoud Abou Zeid (1989) conegut com a Shawkan, és un reporter gràfic egipci que està en presó preventiva des d’agost de 2013, sense judici. Des de llavors el judici ha estat repetidament ajornat. El van detenir per fer fotos a una acampada organitzada pels partidaris de l’expresident Mursi a Rabaa al Adawiya, al Caire; la manifestació va acabar amb centenars de persones mortes a mans de les forces de seguretat. Des de llavors, ha patit tortures i ara està malalt d’hepatitis C, condició mèdica que ha negat el metge de la presó. Si és considerat culpable, podria ser condemnat a mort. Amnistia Internacional està recollint firmes per intentar treure’l de la presó. Se l’acusa, per cert, de pertànyer a una organització terrorista.

“Shawkan” va ser colpejat per agents de policia i soldats durant el seu primer dia de captiveri i durant el trasllat a presó d’Abu Zaabal, va explicar: “Tenia molta por, creia que em moriria. Cada hora, venien i seguien colpejant-me amb tota mena d’objectes. Possiblement van ser els pitjors dies de la meva vida”. En arribar a la presó, el van tenir durant set hores en un furgó aparcat a ple sol, sense aigua ni menjar ni ventilació, juntament amb altres 49 persones: “No podíem respirar per la calor i la poca ventilació. Pensàvem que ens moríem”.

3. Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Carles Mundó, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn, Dolors Bassa i Meritxell Borràs, Espanya

Per què són a presó els Jordis, presidents de l’Assemblea i d’Òmnium Cultural, i vuit consellers de la Generalitat? Cuixart i Sànchez estan empresonats acusats de sedició per les protestes dels dies 20 i 21 de setembre, que segons fiscalia i la jutgessa, van obstruir l’operació policial per aturar el referèndum de l’1-O en diversos edificis del Govern català. Hi ha infinitat de gravacions en què es veu que Sànchez i Cuixart no van animar manifestants a utilitzar violència. Al contrari, no es cansaven de demanar a la gent que es manifestés de manera tranquil·la, pacífica, amb serenitat. Això sí, protestaven pels escorcolls i per les detencions; van ser els guies de la protesta. I els agents van poder fer la seva feina. Això és activisme polític.

Pel que fa als vuit consellers empresonats (el qui va dimitir el dia abans d’aprovar la declaració d’independència, Santi Vila, ha quedat en llibertat, i el president i quatre consellers més són a l’exili belga), estan acusats de rebel·lió, sedició i malversació de fons per preparar i dur a terme el que figurava en el programa electoral que va obtenir majoria absoluta a les darreres eleccions al Parlament: la independència de Catalunya. Espanya, a través del poder judicial, jutja la dissidència, jutja les idees.

2. Altres presos polítics

El període més fosc de la història recent d’Espanya, el franquisme, en va ple, de casos de presos polítics. N’és un exemple el del sacerdot català Lluís M. Xirinacs, que va tastar les presons en dues ocasions pel seu activisme social i polític contra el règim, sempre seguint el camí de no-violència traçat per Gandhi: va estar arrestat i empresonat durant unes setmanes a finals de 1972 i per espai de 22 mesos entre 1974 i 1975. Al llarg de la vida va fer moltes vagues de fam, demanant el seu alliberament i el d’altres presos polítics, a favor de l’amnistia. Va ser candidat a Premi Nobel de la Pau l’any 1975.

 

Arnaldo Otegi va estar sis anys i mig a presó, des de finals de 2009 fins a principis de 2016, condemnat “per pertinença a banda armada”, quan feia dècades que havia deixat de pertànyer a ETA i expressava el seu rebuig a l’ús de les armes. Fins i tot durant el judici va manifestar-se partidari de la via política i pacífica per assolir la independència del País Basc, contradient els postulats de la banda terrorista. Otegi va contribuir, doncs, a la fi de la lluita armada. L’Audiència, tanmateix, el va condemnar per les seves idees.

 

Amb l’arribada al poder del dictador Ferdinand Marcos, l’exacalde, exsenador i exministre filipí Benigno Aquino Jr., en tant que líder opositor, va ser empresonat durant set anys. Se li va permetre exiliar-se, però va tornar al cap de tres anys; el van assassinar per ordre de Marcos tan bon punt baixava de l’avió.

 

Raif Badawi és un bloguer saudita que va ser arrestat per obrir una pàgina web de debat social i polític. Se l’acusa de criticar les autoritats religioses del país mitjançant els seus escrits. Va ser condemnat a deu anys de presó i a rebre mil fuetades (50 per setmana). Tot i que només n’ha rebut 50 per raons mèdiques (després de la primera sessió el seu cos ja no estava en condicions de seguir rebent flagel·lacions), Raif segueix a la presó i en situació de risc des de 2015.

 

Aung San Suu Kyi va ser una destacada líder de l’oposició a la junta militar birmana, sempre sota la premissa de la no-violència. El 1989 va ser arrestada per primera vegada i de 1995 a 2010 ho va estar ininterrompudament, sigui a presó o en arrest domiciliari. L’any 1991 va rebre el Premi Nobel de la Pau. El govern militar la va convidar en nombroses ocasions a exiliar-se. Quan ha tocat poder, aquesta antiga icona de la democràcia, actual ministra d’Exteriors, Energia i Educació birmana, ha girat l’esquena a la democràcia i fins i tot nega la neteja ètnica que està havent-hi de la minoria musulmana rohingya (amb 100.000 refugiats, ja).

 

Un informe oficial de fa tres anys xifra en uns 30.000 els presos polítics que van ser torturats durant la dictadura del general Augusto Pinochet (1973-1990). Patricia Velásquez no és ni la més famosa ni la que va passar més temps entre reixes. És només un exemple de com les gastava el règim xilè.

1. Definicions

Pres polític

Definició segons el Consell d’Europa

Persona privada de la seva llibertat personal, quan la detenció…

1. viola algun dels drets fonamental de la Convenció Europa pels Drets Humans, especialment els de llibertat ideològica, de consciència i religió; llibertat d’expressió
i informació; i llibertat de reunió i associació

2. es fa per raons estrictament polítiques

3. té unes condicions i una durada que són clarament desproporcionades en relació al delicte pel qual ha estat condemnada o acusada
4. s’ha fet de manera discriminatòria, comparat amb altres persones

5. s’ha fet seguint procediments clarament injustos, i tot sembla indicar que tingui relació amb motivacions polítiques de les autoritats

D’altra banda, no poden ser considerats presoners polítics si han estat detinguts, processats i condemnats per haver comès atemptats terroristes, d’acord amb la legislació estatal i la Convenció Europea dels Drets Humans.

Pres de consciència

Definició segons Amnistia Internacional

Amnistia no qualifica ningú com a pres polític perquè no hi ha consens internacional amb aquest concepte (cap país del món reconeix que té presos polítics). Empra, en canvi, el concepte “pres de consciència”, que és tota persona que, sense haver utilitzat la violència ni haver-ne propugnat l’ús, és empresonada o sotmesa a altres restriccions de la seva llibertat a causa de les seves conviccions polítiques, religioses o qualsevol altre motiu de consciència, origen ètnic, sexe, color, idioma, origen nacional o social, situació econòmica, naixement, orientació sexual, entre altres.

1 COMENTARI

  1. Primer de tot, felicitats pel Tema de la Setmana, molt necessari!
    Voldria fer una petita aportació sobre Leopoldo López.

    Aquest senyor, fill de les èlits veneçolanes, havent estudiant a EEUU i fent milions de dòlars a través de tràfic d’influències i corrupteles en una de les companyies més grans de petroli del país.
    Va ser partícep del cop d’estat a Chavez del 2002 a Chavez i durant tots aquests anys ha fet crides a la violència per fer fora els goberns escollits democràticament, amb assassinats inclosos i campanyes dels mitjans (controlats per aquestes èlits) per alienar la població.
    La seves intencions, sempre han sigut imposar el neoliberalisme i el lliure mercat, finançat per EEUU i Europa i les dretes de mig món. Un país on els bolivarians han guanyat 18 de les 19 eleccions que s’han fet.
    No cal dir, que a aquest senyor li dogui suport explícit des d’aquí gent com Aznar, Rajoy o Felipe González és més que significatiu. Que també, dominant els mitjans, s’encarreguen de fer-nos creure certes coses sobre aquest personatge.

    És per això, que posar-lo al nivell de grans lluitadors de classe, pels drets humans i socials de la història de la humanitat és un error.

FER UN COMENTARI