El president Puigdemont ens emplaça a renovar la gesta de l’1 d’octubre. Necessitem una majoria clara. Les llistes són obertes a candidatures de país amb el designi de guanyar-se l’assentiment actiu d’aquelles minories a qui determinats recels els impedien de veure prou clarament que Catalunya va de república, de democràcia i d’alternativa social.
Catalunya ha de ser un castell aixecat per sota. L’hem de veure créixer a bategades segures des de la pinya, ran de terra, mentre de cua d’ull es comprova com la torre puja.
Cal que la il·lusió pel país pugi des dels ajuntaments. La democràcia no pot ser tan sols la facècia heroica d’uns dies. Ha de crear la identitat que dona el fet que els problemes tenen un lloc on resoldre’s. Una identitat que ensenya a pensar en col·lectiu i a debatre. No tothom sabrà dir-la, però tot i de lluny, hom ha de sentir-se-la seva i ser capaç de defensar-la perquè llima les diferències, millora els serveis i la cultura, té projecte, juga net… Ha de tenir paciència per guanyar-se aquella majoria silenciosa que, de fet, quan vota, valora la seguretat i el prestigi que ha sabut guanyar-se el més savi i el més hàbil.
Aquest esquitx d’article voldria afegir-se a la veu de tanta gent que estima el país. La urgència m’acara al repte i deixo coses tan immediates com la Marató, el Gran Recapte, el Nadal i tants altres… L’Estat espanyol, sospitosament empès des de fora, ens ho regateja fins al final: ha mantingut els presos polítics a la presó; torça la campanya; ens vol robar el groc, el color de la vida; manté a la presó els Jordis, en Forn, en Junqueras… I ens espera a la cantonada.
Anem a votar.
