50 anys sense Víctor Català

El 27 de gener de 2016 va fer 50 anys de la mort d’una de les grans escriptores catalanes: Caterina Albert i Paradís (l’Escala, 1869-1966), més coneguda pel pseudònim Víctor Català. Ha passat sense gaire pena ni glòria, l’aniversari, com massa sovint s’esdevé en aquest nostre país. N’he volgut parlar avui per recomanar-vos-la, si és que encara no n’heu llegit res. Podeu començar per la seva gran novel·la, Solitud (1905); una obra d’una riquesa extraordinària des de tots els punts de vista: el lingüístic, el cultural, el poètic, el filosòfic, el reivindicatiu… Una novel·la que encara ara ens sembla mentida que pogués haver aparegut per lliuraments, com a novel·la de fulletó, a la revista Joventut (1900-1906). Només pel fet d’haver escrit aquesta història de superació personal d’una dona, la Mila, tan característica de la dona del seu temps, ja mereixeria un lloc entre els grans escriptors del país, i entre els de fora i tot.

Però no us quedeu aquí, perquè Víctor Català va ser autora d’una sèrie d’obres més que van ser molt innovadores i que, si no heu llegit, també val la pena que conegueu. Penso, sobretot en una altra novel·la, Un film (3000 metres) (1926), recuperada recentment pel Club Editor, i en algunes de les seves narracions curtes, principalment les recollides en el volum titulat Drames rurals (1902), que van causar sensació i escàndol a l’època i que van representar una superació clara del realisme ensucrat i del romanticisme tardà que dominaven la literatura catalana de l’època.

Alguns diuen que és l’entrada del veritable naturalisme a la literatura catalana. D’altres diuen que, pel simbolisme de molts dels relats, ja el supera i ja els hem de considerar clarament modernistes i, doncs, lligats al corrent literari i artístic dominant a Europa. Són d’aquelles obres que, malgrat la brevetat, no pots oblidar, que et marquen com botons de foc i de les quals recordes personatges, situacions, fets, frases… per molt que no les hagis tornades a llegir. Penso en finals tan tràgics i corprenedors com els de La vella o El pastor, o en la malastrugança d’un personatge tan simple i tan visionari alhora com pot ser el Met de la narració El Met de les Conques, per limitar-me a un parell o tres d’exemples. Endinseu-vos-hi, que no us en penedireu pas. Això sí, per gota que pugueu feu-ho amb un bon diccionari a la vora, sigui en paper o en xarxa, perquè la riquesa i la precisió de la llengua de Víctor Català us sorprendran gratament.