Les coses no van bé. Són massa els llocs on els partits independentistes (JxCat, ERC i la CUP) s’han exclòs mútuament del pacte (veg. Vilaweb, 6 de juliol) tot afavorint el PSC, cosa que desmenteix les declaracions d’intencions de la campanya electoral i el manifest contra els avaladors del 155. Per cert, la seva versió penedesenca fa uns dies va ser presentada a l’Escorxador mentre a Vilafranca el govern exconvergent manté el lligam amb el PSC.
Sabem que a la Diputació, Junts per Catalunya, propicis al PDeCAT (16 dip.), i el PSC (16 dip.), preveuen pactar el govern i deixar de banda ERC (també 16), que podria optar a la presidència en segona votació o fent majoria de 28 sobre 51 amb els Comuns (5). El PSC, implacable, dona suport al 155 i a l’Estat que l’avala. El seu “progressisme” no admet referèndums; els cal poder i cadires i desbancar l’independentisme en les institucions de més pes a Catalunya: l’Ajuntament i la Diputació.
Mentre han quedat al marge les discordances de programa entre PSC i Comuns i C’s (Ajuntament) i es trenca la línia independentista (Diputació), ens arriba aquesta declaració: [els signants] “se centraran en les polítiques pròpies d’aquesta administració [Diputació] deixant de costat qüestions d’una altra índole, en què poden tenir posicions diferenciades”. No patiu, doncs; que no hi ha problema! Qui són aquests Junts x Cat? D’on venen?
L’espai d’aquest comentari no permet estendre’s. Constato, però, com tothom, que manca un acord de base entre les forces independentistes –ja fa temps– sobre qüestions centrals: distanciament efectiu de l’unionisme i el seu autonomisme obedient; un programa democratitzador en tots els ordres i el sentit de l’originalitat verament progressista i transversal que podria tenir el projecte català. Hi han pensat ERC i PDeCAT allà on dominen per absència o feblesa del PSC? S’han adonat del repte revolucionari? Què els impedeix pensar-hi?
I vet aquí que hem de recórrer al mantra de sempre: la força ens ha vingut i ens ve del poble. Hi ha joc, però hem d’anar sols? Si més no, estiguem atents a l’ANC, a l’Òmnium, als col·lectius de tot ordre. als esdeveniments d’Europa… I als ajuntaments, on ha de fer-se visible l’empenta popular, sovint limitada a “sopars grocs”, a manifestos i llaços o a seguir la proposta de penjar un cartell sacrificial de “Comitè Local de la República Catalana”. I no a mesures d’encuny clarament republicà que ens facin, a tots, atractiu el projecte i permetin articular, des de baix, un inici d’unitat estratègica.
