Als inicis del procés d’independència, molts, sobre la república deien que “primer la independència i després ja en parlarem”. Altres, com la Teresa Forcades, optaven pel diàleg i el debat. Però no hi havia eines ni prou horitzó i es tenia pressa. Per fi el precedent ha recobrat la raó i s’inicia la tasca de tota estratègia unitària: crear un nucli creixent de catalans que sàpiguen el que volen i perquè se la juguen… El procés constituent de “pensar la república”, que inicia Lluís Llach per encàrrec de Puigdemont, vol ser el dibuix d’un mapa de carreteres principals i algunes de secundàries, que configurin el teixit de convivència que volem donar-nos. Després, ja serà el Parlament qui el completi per fer-lo viable políticament. Fer aquest mapa comportaria que molts sentin l’esperó de les preguntes bàsiques i la sensació esperançada de contestar-les per assumir-les: qui mana, com es distribueix la riquesa, qui en controla les fonts; els drets dels ciutadans, com s’ajuda a fer complir els deures; com es passa comptes de la gestió pública; què són els ajuntaments, què hi fan els partits, què hi fem nosaltres…
Seria un factor de maduresa col·lectiva. Ajudaria a mantenir-se ferm en allò que il·lusiona: aquell bé –en el qual tothom somia– que es concreta a casa, a l’ara i l’aquí, al poble en conjunt que es reuneix per parlar-ne… Seria aquella il·lusió que fa superar les contradiccions. Ho sabem quan fundem un club, una entitat, una ONG o muntem un simple sopar de veïns. I, sobretot, després d’haver entrevist un projecte col·lectiu engrescador que ha mantingut tants catalans a peu d’assemblees i reunions; d’urnes, de places i carrers, fins a l’11 de setembre d’enguany.
Ara bé, el procés constituent pot enfortir conviccions, però els polítics li han de donar rostre. L’oportunitat és el pressupost i unes consignes de govern que arribin als mateixos ajuntaments; que faci visible que el bé és per a tothom; que ves per on, ara prové d’un govern que és fort perquè té conviccions compartides… I facin sospitar, per fi, que la República, a Catalunya, deu ser alguna cosa molt millor que allò que tenim i allò que rebutgem. Potser les cúpules de partits com comuns, socialistes i exconvergents no conversos no seran mai sobiranistes… Però hi ha sectors del poble que ho poden entendre amb rapidesa, si d’una vegada es fa una pedagogia sincera, honesta i intel·ligent.
Se’ns fa difícil creure que els mateixos polítcs nacionalistes avui convertits a l’independentisme que ens han governat durant els últims 38 anys siguin els que ens condueixin a una societat ideal i irreal. Ells ens han portat fins aquí, ells han construït un règim de corrupció generalitzada, institucionalitzada i, sovint impune (clan Pujol, 3%, ITV, Turisme, Pallerols, Casinos, etc.). Jo no.