Aquests dies hem vist com la joventut catalana ha recuperat l’interès pels afers públics i, singularment, per les ànsies llibertàries d’un moviment per la llibertat dels presos i per les llibertats socials i nacionals, per les llibertats individuals i col·lectives. És una molt bona notícia la incorporació dels joves a la reivindicació pacifica i en la defensa davant l’agressió violenta de la policia, en un sentit immensament majoritari no violent per part del jovent.
Aquesta generació que s’incorpora a la lluita pel dret a l’autodeterminació dels pobles i per la independència de Catalunya haurà de superar una contradicció frustrant: Europa. Europa i la seva expressió política, la UE, han anat avançant des de la segona Guerra Mundial en un espai de pau, de cooperació política, econòmica i social. Amb respecte pels pobles, nacionalitats i regions i ciutadanes i ciutadanes que l’integren. Fins ara.
Fins ara, hem vist la insensibilitat total de la nomenclatura i dels buròcrates col·locats a dit pels estats a les institucions europees. Insensibilitat amb la repressió exacerbada de la judicatura i la policia espanyoles, complicitat en denegar la presa de possessió dels eurodiputats electes votats pels catalans i covardia en defensar els drets civils, les llibertats i la manca de consideració amb els nostres presos polítics i exiliats.
I no és això, europeus, no és això. Europa ha de ser més pels joves que els Erasmus i interraïls. Europa hauria de ser el seu referent. La seva aspiració i marc natural. I és per això que Catalunya no és un afer intern de l’Estat espanyol. És un afer europeu. Encara que només sigui per evitar que tota una generació catalana esdevingui euroescèptica en el present i en el futur quan els joves d’ara portin el pes del país a les espatlles.
Arribats aquí, vosaltres, dirigents d’Europa, teniu ara la paraula. Què els direu als nostres joves, als millors de la joventut de Catalunya?
Raimon Gusi Amigó
Vilafranca del Penedès
