Diumenge electoral

Diumenge, tercera jornada electoral d’aquest 2019. La més prescindible de totes atès que –recordem-ho– de votacions generals ja n’hi va haver a finals d’abril. Però la llei electoral espanyola permet que si al president del govern en funcions –i guanyador!– no li abelleixen prou els resultats i té expectatives de millora, doncs sant tornem-hi. Fins que els resultats siguin del seu grat. I això no és malversació de fons públics. 140 milions, segons el pressupost del Ministeri de l’Interior. 140 + 140.

Altra volta la campanya electoral que avui s’acaba ha estat dissenyada contra Catalunya. A veure qui la diu més grossa, que contra nosaltres tot s’hi val. Vox ja va treure rèdit electoral de la campanya continuada i gratuïta que se li va fer permetent-li ser acusació particular en el judici del segle, i ara li han tornat a fer la campanya amb el desenterro de la mòmia i segona inhumació… en un lloc ben cèntric, per donar facilitats de culte. Pur enaltiment de la dictadura en ple segle XXI. I orquestrada per un partit que es fa dir socialista. Ciutadans, que s’adona que se li ha covat l’arròs, histriònic i provocador com sempre, té com a tota estratègia donar cops d’efecte que li aportin visibilitat. I ara que es troba al caire de la irrellevància (segons les enquestes), ja ha deixat dit, per boca de Rivera, que no ens podem permetre una tercera convocatòria electoral. 140 milions més. Traduït: si no suma –tal com anhela– amb PP i Vox, facilitarà la reinvestidura de Sánchez. Qui se’n pot estranyar?! Després de reactivar les euroordres d’extradició als exiliats polítics catalans –els britànics ja han dit, de Ponsatí, que ni parlar-ne–; de visitar a l’hospital només el policia nacional ferit –pels membres del seu cos mateixos– i ningú més; de tenir un atac de sinceritat en admetre públicament que la fiscalia és un putxinel·li a les seves mans –aaah!, la separació de poders–; d’amenaçar de reformar el Codi Penal per incloure-hi els referèndums (com si cent anys de presó no fossin suficients); de confondre protestes amb terrorisme; de negar-se ni tan sols a parlar del problema polític més gran que ha hagut d’afrontar la democràcia espanyola en 40 anys i, com a recepta, només la porra; i d’ignorar tota proposta que li vingui de l’esquerra; després de tot això, ja ens explicaran la diferència entre els exfederalistes i el trio de nostàlgics de l’època del 600. Més picades d’ullet a la dreta, quasi que no es poden fer. O sí. A partir de diumenge.