Quan el president Torra es va negar a despenjar la pancarta demanant llibertat pels presos polítics i la supressió del llaç groc, alguns van considerar que es tractava d’un entossudiment absurd, ja que no posaven en dubte les raons de la JEC. Les motivacions quedaven en la nebulosa privada dels sentiments patriòtics. El consell dels lletrats de la Generalitat i del Síndic de Greuges van acabar de resoldre el dilema fent desistir el president, quan ja s’havia acabat el temps de treva. El judici es feia per uns dies de més…
I ha arribat el procés amb una difusa sensació de dubte per aquell gest amb tints d’heroisme personal, risc d’inhabilitació i de forçades eleccions.
Tanmateix, en l’al·legat final davant del jutge han emergit amb tota força la dignitat del 131è president de la Generalitat, Joaquim Torra, i la de tot Catalunya, en fer-se ressò de la llarga història del nostre poble. Del que va dir cal ressaltar: “No se’ns pot obligar a no poder recordar la gent que més ha patit / El que està vivint aquest país és un conflicte polític arran de la decisió que prenen els representants polítics al Parlament / Jo no he vingut aquí ni atordit ni en silenci, he vingut ferm i decidit a dir-los que no vinc a defensar-me de res, que vaig complir amb el deure del meu càrrec i que vinc a acusar l’Estat no només de vulnerar els meus drets sinó de pretendre que vulnerés els drets dels meus compatriotes”.
El seu al·legat ressonava a una llarga submissió i extorsió històrica; a presidents encausats; a onzes de setembre de 1714 celebrats com una diada; a llaços grocs com a condol per uns votants apallissats; a polítics a la presó; a un govern que compleix amb el seu programa i convoca un referèndum legal desitjat pel 80% de la població, però que l’ha prohibit el TC…
Havia completat prèviament l’al·legat una jugada jurídica: l’advocat Boye demanava que el tribunal deixés en suspens la sentència, elevés el cas a la Unió Europea i presentés les qüestions prejudicials perquè així ho preveu la llei, “abans de deliberar la sentència”; tot plegat a causa de la manca d’imparcialitat en el nomenament de Jesús María Barrientos del TSJC i el paper dut a terme pel PSC, entre altres elements discutibles. En cas de no fer-ho seria el Suprem, la següent i darrera instància, qui es veuria obligat a atendre la petició i elevar les qüestions prèvies a Luxemburg, perquè així l’obliga el Tractat de Funcionament de la UE.
El procediment, si prospera, té un marge d’un any i mig perquè es resolgui i no s’interposi en la trajectòria de la Generalitat. Si és així, haurà estat un episodi més d’una estratègia, entre altres, que demana, com sempre, tant els gestos de dignitat personal i col·lectiva com els d’una astúcia ben esmolada per saber-los donar eficàcia.
Primer, Torra no és el 131º president de la Generalitat sinó el 10è ja que la Generalitat s’institueix per la II República el 1931. 2n el seu heroisme és més que dubtós i va consistir en deixar dos dies una pancarta penjada de la balconada de la Generalitat i s’arrisca a una inhabilitació poc probable abans de les properes eleccions i a pagar 30.000 €, despesa assumible quan deixi el càrrec i guanyi 7.000 € / mes