Obsolets

A les darreries del segle XX la fotografia digital començava a popularitzar-se i amb ella començava la crisi de les càmeres analògiques. El píxel guanyava adeptes a marxes forçades i es va acabar menjant bona part del mercat del rodet

En la fotografia digital les pel·lícules fotosensibles i els químics de revelatge queden reemplaçats per sensors electrònics, targetes de memòria i pantalles. La primera càmera digital de la història la va crear Kodak l’any 1975 i era tan gran com una torradora de pa. La resolució era precària (0,01 megapíxels) i per guardar una imatge en blanc i negre en una cinta de casset trigava 23 segons.

Amb els anys la tecnologia va anar avançant fins arribar a finals de noranta amb unes prestacions que podien competir amb les de la fotografia analògica. La primera càmera digital amb targeta de memòria en lloc de carret la va comercialitzar Fuji als anys 80 (la Fuji DS-1P) i vint anys més tard, el 2002, ja se’n venien més de digitals que d’analògiques.

La indústria de la fotografia viu des de fa gairebé vint anys un procés de canvi constant: primer afrontant el canvi de la tecnologia analògica a la digital i ara buscant la manera com conviure amb els telèfons mòbils equipats amb càmeres cada vegada més evolucionades i amb més prestacions.

La màquina d’escriure és una de les relíquies estrella del segle XX: va permetre la producció ràpida de diversos documents, i també la impressió de còpies amb paper carbó. Durant el segle XIX, i sobretot el segle XX, la màquina d’escriure era una eina imprescindible per a tot escriptor i per a oficis comercials, administratius, institucionals i polítics. Així i tot, la seva aparició va anar de la mà dels cursos de mecanografia, perquè els models inicials no permetien que es veiés què s’estava escrivint.

El funcionament de l’aparell era simple: disposava d’una palanca de metall amb un tipus en un extrem i un indicador del caràcter a l’altre que, quan es pitjava, impulsava el tipus al paper i l‘impregnava amb la tinta que s’extreia d’una cinta. Per tal de canviar de línia, calia moure una altra palanca, que feia un soroll molt característic, i mitjançant una rodeta es podia anar pujant el paper. Aquest model mecànic no va aparèixer fins a finals del segle XIX, però ja des d’inicis del segle XVIII que diversos inventors havien elaborat aparells similars per escriure: més grossos, més cars i alguns més lents que escriure a mà. El francès Xavier Progin va patentar la primera màquina que utilitzava el sistema de tipus i palanques, i a partir d’aquesta es van anar fent millores i comercialitzacions.

Després de la Primera Guerra Mundial es van inventar màquines silencioses, però van durar molt poc perquè no van convèncer als consumidors. Més endavant es van comercialitzar màquines elèctriques, amb corrector i amb memòria, i fins i tot alguns models amb pantalla. Fins a la popularització dels ordinadors, cap a la dècada dels vuitanta, la màquina d’escriure era l’única opció per a molts oficis, però es va deixar de produir a inicis dels 2000.

Avui en dia encara hi ha nostàlgics que les utilitzen (se segueixen venent cartutxos de tinta i corrector), i el seu llegat va més enllà: qui no ha utilitzat alguna vegada la popular tipografia Courier New, originada en les màquines d’escriure dels anys cinquanta?

Els qui tinguin ja una certa edat, de ben segur que recordaran l’esquetx de 1991 del programa de TV3 “El joc del segle”, que conduïa Antoni Bassas, en què el personatge de la Vanessa, que interpretava l’actriu igualadina Lloll Bertran presentava “El vídeo”. L’espai presentava setmanalment i de manera paròdica “els invents del segle”. Parlem del segle XX, és clar.

En aquell temps, el vídeo vivia el seu apogeu. Ara, l’aparell ha quedat en desús. El DVD (que té major resolució d’imatge, per bé que generalment no permetia gravar, sinó només reproduir) el va anar desplaçant, a partir de finals dels 90 i al tombant de segle, i ara el visionat televisiu ja ha pres noves formes que antany hom ni es podia imaginar.

El vídeo era un aparell que es col·locava sota la televisió, hi estava connectat per cable i permetia enregistrar en directe o bé de manera programada (amb una cinta de vídeo verge que es col·locava al seu interior i que solia ser de 180 minuts) programes que s’hi emetien. Posteriorment, es podien tornar a visionar les vegades que es volgués, a l’hora que es volgués, fins que la cinta es feia malbé. També s’hi podien veure cintes que no haguessin estat gravades amb el propi aparell. Es podia rebobinar, congelar la imatge i avançar de pressa. Talment com amb el casset per al so, però amb una cinta més ampla, que enregistrava també imatge.

Per bé que l’enregistrament d’imatges ve dels anys 60 –no cal remuntar-se als germans Lumière, inventors del cinematògraf a finals del XIX–, l’aparell de vídeo com a tal es va fer molt popular als anys 80 i 90 del segle XX. Cada casa tenia el seu, i van ajudar a popularitzar el cinema, ja que es podien gravar les pel·lícules que passessin per la tele, o bé llogar-les al videoclub sense passar per la sala de cinema.

El vídeo és un exemple clar de la rapidesa amb què durant les últimes dècades la tecnologia no para de cremar etapes.

L’any 1999 a l’Estat espanyol hi havia més de 55.000 cabines telefòniques, no hi havia poble que no en tingués una.  Però amb la irrupció dels telèfons mòbils aquestes van anar entrant en desús fins a pràcticament desaparèixer.

Avui dia és complicat trobar-ne alguna. L’any 2016 a Espanya hi havia 18.300 cabines a la via pública, la meitat de les quals no havia cursat ni una trucada al llarg de l’any. Amb aquestes dades no és estrany que l’any 2017 Telefònica dissolgués la seva filial històrica de cabines i telèfons públics. Actualment, segons la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, el 88% dels espanyols diu no haver-ne utilitzat mai cap.

L’inventor de la cabina va ser William Gray, un nord-americà que no estava abonat al servei de telefonia i que un bon dia va tenir una urgència mèdica. Després d’un periple per diferents establiments i magatzems perquè li deixessin trucar al metge, va decidir treballar en la idea de crear un telèfon públic. Al principi va construir una oficina amb un telèfon i un operador, però el negoci no resultava rendible i va decidir reorientar-lo i crear un telèfon públic instal·lat en un banc del poble de Hartford (Califòrnia). Corria l’any 1889 i l’invent va tenir tant d’èxit que en tres anys tenia 8.000 telèfons escampats per diferents ciutats.

Va ser durant la dècada dels seixanta quan a l’estat espanyol el telèfon fix deixà de ser un article de luxe i es començà a generalitzar en  moltes llars. En aquella època el model que triomfava era l’Heraldo (com el de la foto), fabricat en diferents colors i amb versió de paret i de sobretaula. A finals dels seixanta apareix el Góndola, un model més compacte i innovador, amb el dial a l’auricular. El telèfon electrònic i de marcació per teclat va arribar als vuitanta amb el model Teide.

Desapareixerà?

Amb l’auge de la telefonia mòbil, cada vegada són menys les llars que opten per tenir telèfon fix. De fet, a França des del novembre de 2018 que han deixat d’instal·lar-se’n i les persones que en volen han d’optar per aparells que funcionen a través d’Internet amb la tecnologia IP.

L’enciclopèdia, abans de l’aparició i generalització de l’ús d’internet, era el Saber. Així, en majúscules. Era el lloc on acudir quan hom volia tenir una primera informació sobre qualsevol temàtica. S’hi relaciona, en ordre alfabètic, les principals entrades que aporten coneixement en tots els camps (geografia, toponímia, història, botànica, fauna, ciències…), cadascuna amb la seva explicació, més o menys detallada. És, doncs, un compendi de coneixements, de noms propis, habitualment redactat per moltes persones.

N’hi ha des de temps immemorials. Una de les primeres de què es té referència és la Naturalis Historiae de Plini el Vell, un savi romà que va morir durant l’erupció del Vesubi (segle I). El seu Naturalis és un recull de 37 llibres sobre natura, geografia, arquitectura, art, medicina, etc. Al llarg dels segles n’hi ha hagut moltes. Destaquen l’Etymologiae de l’eclesiàstic visigot Isidor de Sevilla (627-630); els Quatre grans llibres de Song compilats al segle XI a la Xina; la Cyclopaedia d’Ephraim Chambers (1728), considerat el pare de la concepció moderna de l’enciclopedisme; i l’Encyclopédie de Diderot i Alembert (1751-1772).

A casa nostra, de la mà d’Eugeni d’Ors, la Mancomunitat de Catalunya va dissenyar i crear fa cent anys una xarxa de biblioteques per tot el país que acostava la cultura a tota la població. Però no va ser fins al tardofranquisme que va néixer un projecte editorial que ha estat referència de diverses generacions al nostre país, la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). El primer fascicle, dels 15 volums que tindria originalment, va aparèixer el 1968, essent-ne l’ideòleg Max Cahner, un autèntic factòtum de la cultura catalana, i la va finançar la Banca Catalana de Jordi Pujol. El darrer tom es publicaria al 1980.

La GEC és una estructura d’estat. Una obra magna, colossal, que no està a l’abast de gaire cultures, i menys sense tenir un estat potent al darrere. Explicar la realitat catalana al món i fer-ho en català va ser un gran pas endavant en la normalització d’una llengua i d’una cultura que portaven molts anys maltractades pel franquisme. Va ser una obra coral, amb la participació de les figures més eminents de tots els camps del saber, amb l’assessorament de l’IEC; i en va resultar una de les enciclopèdies més ben fetes que s’havien fet. Un orgull de país, que acabaria sent present a les lleixes de moltes cases i de tota biblioteca amb un mínim de prestància.

Els temps, però, ha corregut molt ràpidament durant les últimes dècades, i avui dia la clàssica enciclopèdia de cobertes verdes ha perdut actualitat, malgrat les reedicions que se n’han fet. Tanmateix, la GEC s’ha adaptat als nous temps, des de 1996 es pot consultar a internet, està en actualització constant i té ja més de 320.000 entrades, aproximadament el doble que l’original versió en paper.

Durant la dècada dels vuitanta i noranta els disquets van gaudir de gran popularitat. Amb una xarxa d’internet incipient i, per tant, sense núvols on emmagatzemar la informació, els discs flexibles o disquets eren el suport estrella per emmagatzemar dades i distribuir software d’un ordinador a l’altre.

Anomenar-lo disquet (en anglès diskette o floppy disk) no és casual. Els seus inventors van buscar-li un nom similar a casset per fer visible que també tenia la funció de reproduir i emmagatzemar dades.

Els disquets es van desenvolupar als laboratoris que IBM tenia a San José (Califòrnia) a finals de la dècada dels seixanta, tot i que no van començar-se a popularitzar fins al 22 de gener de 1973, quan la mateixa companyia va presentar els equips 3740 amb una unitat de disc flexible (disquetera) incorporada.  A partir d’aquest llançament la resta de marques van incorporar-les també com a element indispensable en tots els equips.

El disquet era un suport d’emmagatzemament de dades de tipus magnètic, format per una làmina circular al centre (disc) i envoltada per un plàstic quadrat o rectangular. Durant la dècada dels 80 i els 90 van ser molt populars i van permetre distribuir el software i intercanviar la informació entre els usuaris de forma senzilla. Es calcula que a meitats de la dècada dels 90 se’n venien més de 5 bilions anuals.

Ara bé, la necessitat d’emmagatzematge va anar creixent tant pels fabricants de software com pels usuaris i això significava que cada vegada calien més i més disquets. La primera versió del Windows 95 necessitava 15 disquets per instal·lar-la. Ara, una versió moderna del mateix programari en necessitaria més de 3.000. Això va ser el que va portar als desenvolupadors informàtics a buscar i desenvolupar altres mitjans més eficaços. Primer van ser els CD, després les memòries USB… El 2011 Sony era l’últim fabricant que quedava abans d’anunciar el tancament de les seves línies de producció de disquets.

L’aparició del fax va suposar una revolució al segle XIX: per fi es podien enviar a distància i de manera pràcticament instantània documents amb text o imatge. Aquest aparell copia i reprodueix un document i per això s’anomena fax, que prové del llatí fac simile (fer similar, igual). Com molts altres invents, el fax és la suma de diverses investigacions i millores: l’escocès Alexander Bain en va desenvolupar una primera proposta, però aquesta va ser perfeccionada per desenes d’inventors fins que, ja a mitjans del segle XX, es van crear els aparells de fax moderns que funcionaven a través del sistema telefònic.

El fax escanejava un document i el processava com a imatge gràfica, transformant-lo en un mapa de bits o píxels que es transmetia mitjançant senyals elèctrics, i es reproduïa en format imprès en un altre fax o aparell receptor. Com que va suposar un avenç tecnològic pel que fa a la rapidesa, els primers usos del fax van ser, sobretot, periodístics; però ben aviat es va introduir en altres professions i negocis, i finalment va acabar utilitzant-se a les llars.

Un altre sistema de fax, que s’utilitza encara avui per transmetre missatges en el món de la navegació com mapes o informacions meteorològiques, és el radiofax transoceànic, que va aparèixer als anys vint.

El fax telefònic, que va patentar per primera vegada Xerox Corporation el 1964, també se segueix fent servir en alguns àmbits perquè té valor legal i no es pot modificar; però ha quedat relegat pràcticament arreu des que existeix el correu electrònic.

Els primers faxs només imprimien en blanc i negre o en escala de grisos, però van anar evolucionant fins que podien reproduir els colors. Un dels desavantatges d’aquest sistema, però, és que les còpies que s’obtenen són de més mala qualitat que els originals,  i per això el correu electrònic ha acabat agafant el relleu en la transmissió de documents a distància.

El radiocasset va ser, sens dubte, un dels reproductors més icònics de les dècades dels 70, 80 i 90. La seva aparició va revolucionar el món de la indústria musical perquè va apropar la música a les classes populars. Els radiocassets eren portàtils i permetien gravar directament de la ràdio i fer-se cintes amb els temes que volia. Això, en una època en què la gent no estava acostumada a poder escoltar el que volia, va ser tota una revolució.

El primer radiocasset el va treure’l al mercat la companyia Philips l’any 1963 i ho va fer juntament amb les cintes de casset. El seu objectiu era substituir el magnetòfon (que no era portàtil), però aconseguir-ho els va costar més del que preveien. El principal escull que van haver de superar va ser la qualitat de les gravacions dels cassets, molt lluny de la que oferia el vinil.

A principis dels setanta arriben els sistemes Dolby, la millora de la qualitat del so de la cinta es fa evident i la venda de reproductors amb gravadora es popularitza. A la vegada a l’aparell se l’incorpora una nova funció: el sintonitzador de ràdio; ja era possible escoltar i gravar directament de l’FM o l’AM. I és que, qui no recorda com n’era de molest quan el locutor de ràdio parlava enmig d’un tema?

A la dècada dels 80 va arribar l’era dels walkmans, petits reproductors de cintes de casset que permetien gaudir de la música en qualsevol moment i lloc a través d’uns auriculars. I gairebé al mateix temps els cotxes van començar a incorporar reproductors de cassets per poder escoltar música mentre es conduïa.

El declivi del radiocasset arriba a finals de la dècada dels 90 quan els CD, amb més capacitat d’emmagatzemament i més qualitat del so, comencen a reemplaçar les cintes. Això fa que la producció de radiocassets vagi disminuint progressivament fins que el 2012 deixen de fabricar-se.