Terra de merlets

El Penedès, com bona part de Catalunya, és terra de castells. Al nostre país es calcula que hi ha un miler de fortificacions medievals i a les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf es té constància de més d’una setantena. Tot i que d’alguns d’aquests castells documentats no en queda res en peu, d’altres són autèntiques joies patrimonials imprescindibles per entendre la història del nostre territori. Tal com explica l’historiador medievalista, Josep Bosch, “la majoria de pobles del Gran Penedès tenen el seu origen en l’època medieval”.

La situació geogràfica de Catalunya explica l’existència de tants castells i fortificacions medievals. Bona part d’ells van erigir-se a l’Alta Edat Mitjana (entre els segles X i XII), coincidint amb els més de dos segles que el nostre territori va ser la Marca Hispànica o frontera meridional de l’imperi franc.

Per entendre aquesta situació geogràfica estratègica cal remuntar-se a l’any 711, quan els musulmans van conquerir la península Ibèrica i Catalunya va passar a ser territori de frontera entre l’emirat de Còrdova, al sud i depenent del califat omeia de Damasc, i el regne franc (cristià). Després d’anys de lluita per evitar l’expansió de l’Al-Andalus, al segle IX es va consolidar la frontera entre àrabs i francs a la línia definida pels rius Llobregat i Cardener i la serralada del Montsec; és el que es coneix com la Marca Hispànica. Per garantir l’estabilitat i seguretat de la frontera sud, el rei franc Carlemany va organitzar el territori en diferents comtats (Rosselló, Cerdanya, Urgell, Girona, Empúries, Barcelona, Pallars i Ribagorça) dirigits per comtes  i aquests van desplegar-se pels seus dominis a través de castells ocupats i gestionats per vassalls seus anomenats castlans. Tot aquest territori, que va ser ocupat pels cristians abans de l’any 1000, és el que es coneix com a Catalunya Vella, enfront de la Catalunya Nova, que serà el territori que entre el segle X i XII s’anirà conquerint als musulmans.

Durant aquests dos segles, com hem apuntat, a les tres comarques penedesenques s’erigeixen molts castells, torres de defensa i torres de guaita per tal de garantir la seguretat dels indrets fronterers. En aquest període el castell d’Olèrdola era un punt clau per al control de la marca de Barcelona, igual que ho era Oliana per la d’Urgell i Mur per la del Pallars. “El terme d’Olèrdola arribava fins al mar i el seu castell dominava tots els altres, era el que anomenem un castell termenat”, explica Bosch.

L’emplaçament d’un castell responia únicament a raons militars. Per això se situaven en indrets on podien controlar el màxim territori i especialment les valls. Al Penedès només hi ha dos castells situats al fons d’una vall: el de Mediona i el de Marmellar. Ambdós es troben situats a una vall perquè l’amenaça arribava per la zona del riu. A més, la majoria de castells acostumaven a tenir la seva església romànica al costat.

Normalment des dels castells s’albiraven altres castells i torres de guaita per poder-se intercanviar informació mitjançant senyals sonors o òptics. “Els castells acostumaven a tenir torres de guaita separades de l’edifici central. Els castells de Subirats i d’Olèrdola estan perfectament alineats i al mig hi ha una torre situada on actualment hi ha les caves Llopart”, comenta el Josep Bosch.

Els senyors dels castells eren els castlans i els nomenava el comte. Eren els que s’encarregaven de la guarda, la defensa i el govern del castell i del territori circumdant. Cobraven a tots els vassalls que vivien als seus dominis i normalment acostumaven a tenir més d’un castell emparentant-se amb altres famílies de castlans. Els castlans de Mediona eren els Barberà, que també ho eren de Subirats i de Castellvell de la Marca, Mir Geribert ho era d’Olèrdola, de Sant Martí i de Cunit, i els seus fills ho foren també de Ribes i de La Geltrú… “Els Bonfill, castlans de Vilafranca, havien estat abans repobladors de les terres del Baix Llobregat i el comte els va nomenar catlans de Vilafranca per repoblar el Penedès”, apunta Bosch.

L’època de màxima esplendor dels castells va ser entre els segles XII i XV. Segons Bosch, aquests segles van ser importantíssims per assentar el territori del Gran Penedès. “En aquests temps els castells deixen de ser edificis purament de defensa per prendre un rol més administratiu i organitzatiu. Són anys on els castells s’amplien. A partir del segle XV comença la decadència: “els castells ja no tenen una funció de defensa i a molts castlans la vida els porta fora del Penedès. Al segle XVI, per exemple, els castlans Barberà van marxar a Sardenya a fer de comerciants”, explica Bosch.

Després del segle XV molts castells del Penedès es van utilitzar per diferents guerres, com la que va enfrontar Joan II contra la Generalitat o, posteriorment, durant la Guerra dels Segadors, “però ja no tenien res a veure amb la defensa medieval”, conclou Josep Bosch.

Josep Bosch és llicenciat en història medieval i autor d’una tesi doctoral sobre el segle XV al Penedès. És també autor dels llibres La Vilafranca medieval en 25 fets (Andana, 2019) i Un llinatge terratinent del segle XV: els Gual (2009) i del bloc El Penedès Medieval (http://elpenedesmedievaljb.blogspot.com).

Com a medievalista, Bosch reclama la conveniència d’estudiar i conservar el passat medieval de cada territori i denuncia que “hi ha poca voluntat institucional per fer-ho i molta deixadesa”. Segons ell, “tenint en compte que gairebé tots els pobles del Penedès tenen el seu origen en l’època medieval, seria molt interessant fer un estudi acurat de cada cas”.

A l’alta edat mitjana, el terme d’Olèrdola s’estenia per tot el Penedès i el seu castell era administrativament el més important. Era el que es coneix com un castell de termenat i justament per aquesta importància l’any 1108 va ser destruït en un atac musulmà i va haver de reconstruir-se. Aquest atac va suposar l’inici de la decadència de la fortalesa olerdolenca, la qual passa a anomenar-se simplement “castell”.

L’edificació, juntament amb dues esglésies romàniques, la va fer construir l’any 929 el comte Sunyer sobre les ruïnes de l’antiga fortalesa romana. Per la construcció es va aprofitar una torre talaia d’època romana republicana, al voltant de la qual es va construir el castell, mentre que la muralla romana fou perllongada fins a aconseguir el tancament total del recinte.

Un dels senyors més coneguts d’Olèrdola fou Mir Geribert, el qual al segle XI es va revoltar davant el poder comtal i es va autoproclamar “príncep d’Olèrdola”. De fet, el seu llinatge va tenir el castell fins al segle XIII. Al segle XV el castell encara va ser utilitzat per les guerres que van haver-hi a l’època.

Les primeres notícies que tenim d’aquest castell daten del 30 de març de 963, quan “Mirone”, comte i marquès, va vendre el castell de Masquefa a Ènyec (anomenat Bonfill) i també hi consta el “terminio de castrum Gellito”. Posteriorment els senyors del castell foren els Alemany, els Bertran, els Despalau, Erill, Perapertusa i Salbà. El castell fou enderrocat, com molts altres veïns, per ordre de Felip V (1713-1714). El 1965 es va constituir el Grup Local d’Amics dels Castell i l’any 1967 fou comprat per l’Ajuntament de Gelida.

El conjunt d’edificacions del castell està situat sobre un esperó rocós. Les estructures més antigues corresponen a les torres situades a la part alta i mitjana de l’esperó (finals del segle IX o inicis del X). A la part baixa hi ha l’església, d’origen pre-romànic però amb múltiples transformacions posteriors, i darrere l’església s’alça una torre de planta rectangular del segle X que servia per barrar el pas. Entre aquesta torre i la part superior del castell s’ubicava molt possiblement el nucli de poblament de Gelida a l’alta edat mitjana.

El castell de Castellet es troba situat a la riba del pantà, dins del parc natural del Foix. La torre mestra és un dels elements més antics del castell (s. X), ocupa la part central del conjunt de les construccions, fa uns 15 metres d’alçària i uns 5 metres de diàmetre. Del segle XI es conserva la capella, i del segle XIV són les torres quadrades, els portals i la barbacana del cantó oriental. La resta de les construccions són el resultat de successives reformes i ampliacions d’èpoques posteriors.

Al segle XV el castell va passar a tenir un caire més residencial i es construí el palau gòtic. A partir del segle XVII es van succeir noves transformacions fins arribar a principis del segle XX en un estat ruïnós. Durant el 1928 i el 1929 es va portar a terme una restauració promoguda per Josep de Peray, convertint el conjunt en un recinte que poc té a veure amb el seu primitiu estil. Després de la Guerra Civil Espanyola el castell s’abandona novament fins que, finalment, l’empresa Abertis el compra i el restaura de nou per establir-hi la seva seu.

Les primeres notícies històriques de la Geltrú daten de finals del segle X. En aquell moment al castell l’anomenaven Vila Episcopal i pertanyia al terme de Ribes. Per això el seus castlans eren els Mir, fills de Mir Geribert, castlà a la vegada d’Olèrdola, Sant Martí, Sitges i Ribes). Els nets de Mir Geribert, per això, decidiren usar el cognom de Ribes, i diversos membres de la família van tenir el castell durant els dos segles següents. A la segona meitat del segle XIII els castlans foren els Manresa i, posteriorment, passà a diversos altres llinatges.

El castell és una construcció de planta força rectangular de dos pisos i amb un pati central. La façana principal presenta un portal rodó dovellat i quatre finestres constituïdes per dos arcs de mig punt sostinguts per una columna prima. Aquesta façana té l’únic senyal de fortificació de l’edifici: un matacà de defensa de la porta. Fou reconstruït al 1919 sobre la base de l’antic castell medieval per l’arquitecte Josep Font i Gumà, i actualment és la seu de l’Arxiu Històric Comarcal del Garraf.

Al capdamunt del turó de la Roca, a 341 metres d’altitud, s’hi troba un castell de frontera, que primer va tenir una funció defensiva, davant la proximitat de les ràtzies sarraïnes, i després en va tenir de civils ja que les cases s’hi van construir al seu voltant; no va ser fins a finals del segle XIX que van baixar a la plana. La primera referència que se’n té és del segle X, amb el veguer Galí com a senyor del castell. A l’XI va passar a mans de Mir Geribert, que també tenia possessions a Olèrdola, Subirats, Ribes, etc. Arran de la segona guerra carlina, el castell va acabar enrunat. En va fer una primera restauració Puig i Cadafalch al 1906 i a partir dels anys 60 s’han anat  succeint diferents fases de rehabilitació.

El conjunt monumental de Sant Martí conserva castell, església i muralla, amb vestigis de diferents èpoques. Al castell, de propietat municipal, s’hi celebren actes culturals de diversa índole i se’n serven les quadres, la sala gòtica, la sala de ponent i el pati interior, entre altres. Castell i església estan catalogats com a monument històric d’interès nacional.

El castell de Calafell està situat damunt d’un turó al voltant del qual s’escampa el poble. Segons els historiadors, la seva ubicació, allunyada de posicions encimbellades, demostra que va esdevenir un pas endavant, sobre terreny segur, per a la progressiva conquesta de les terres tarragonines en poder dels musulmans. La construcció es va bastir entre finals del segle X i principis de l’XI i al seu voltant s’hi va establir un petit nucli camperol.

El recinte fortificat, de forma allargassada, va resseguint les irregularitats del terreny. La muralla que delimita l’àrea del castell es va modificar els segles XV i XVI per adequar-la a les noves tàctiques defensives. La part més antiga que es conserva del castell està situada a la part oposada de l’església i probablement és del segle XI. L’encastellat amb merlets data dels segles XII–XIV. El castell té també una església romànica (s.XI), l’absis de la qual posteriorment es va sobrealçar com a torre de defensa i s’hi va afegir un campanar d’espadanya. La fortalesa fou destruïda cap al 1640 i reconstruïda al segle XVIII.

El castell de Ribes, també conegut com de Bell-lloc, va formar part del terme d’Olèrdola fins a finals del segle XI. Segons Montreal-De Riquer, sembla indubtable que la torre, de planta circular, és obra musulmana i que la construcció no pot ser posterior al segle X.

Es té constància que a les darreries del s.X els Geribert (pares de Mir Geribert, qui fou castlà de Sant Martí i Olèrdola) se’l van voler apropiar sense reconèixer que la jurisdicció del castell era el bisbe de Barcelona. L’afer va arribar fins a Roma, tot i que finalment no van prendre’s mesures contra ells. No serà fins a l’any 1129 que els senyors del castell, encara de la nissaga Mir Geribert, van passar a denominar-se Ribes. L’últim castlà d’aquest llinatge fou Jaume de Ribes, que l’any 1389 va cedir el castell al bisbe de Barcelona. Posteriorment el castell va ser concedit primer a Bernat de Fortià i després retornat al bisbat, fins que aquest al 1620 l’atorga al Comú de Ribes a canvi de dos capons i sis diners anuals. El terme de Ribes estarà en possessió del bisbat fins a la desamortització de Mendizábal (1836).

Juntament amb el de Marmellar, és l’únic del Penedès que se situa al fons de la vall, tot i que dalt d’una cinglera amb el riu Mediona a baix. La seva situació era ben estratègica ja que el camí que voreja el riu comunicava la plana del Penedès amb la Catalunya interior. El castell és una fortificació roquera extensa formada per dos recintes consecutius. Tal com detallaven Monreal–De Riquer, “s’entra al recinte superior per un arc de mig punt, arran d’una torre quadrada molt bonica”. A la meitat d’aquest recinte trobem l’església de Santa Maria (s.XII), a la qual al segle XVII fou afegida una capella neoclàssica. A l’altra banda del recinte hi ha la torre principal, quadrada i robusta, de quatre pisos, que segons els historiadors, fou la primera residència senyorial.

El castell està documentat pels voltants de l’any 1000 dins el comtat de Barcelona i del primer senyor que es té constància és Guifré de Mediona (1020), mentre que el darrer personatge cèlebre de la nissaga fou Asbert de Mediona (s.XIII). Els succeïren els Barberà fins a s. XVII.

Alçat 330 metres sobre la plana del Penedès i amb una molt bona situació estratègica, el de Subirats és un dels castells més antics del nostre territori. De fet, és el primer castell de la comarca documentat històricament, ja que el 917 consta com a residència del vescomte de Barcelona, Ermerand, i del seu germà Odalard.

El castell fou fet enderrocat durant la guerra dels Segadors (1640-1654). D’aquest castell de frontera actualment se’n conserven part d’una imponent torre de 19 metres d’alçada, part de la muralla de llevant, així com l’església romànica de Sant Pere del Castell, avui Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa.

Hi ha alguna referència que situa l’origen del castell Verge del Remei al segle X. L’any 1012, l’abat del monestir de Santa Oliva concedeix al noble Isimbert la construcció de la torre –que més endavant seria el castell– i de l’església. Al segle XII van ser destruïts pels sarraïns i posteriorment reconstruïts, però amb la retirada dels dominis musulmans va perdre les funcions de defensa i va ser el pal de paller del repoblament i conreu dels seus encontorns. Va quedar sota la protecció del monestir de Sant Cugat fins al XIX. Del castell en queda una torre quadrangular i una façana amb els seus merlets i diverses espitlleres, i l’absis de l’antiga església, convertit en torre de defensa i amb un campanar alçat posteriorment al capdamunt.

Situat a 465 metres d’altitud sobre el nivell del mar, el Castellot són les restes del castell medieval de frontera que es trobava més al sud del Penedès, en un lloc estratègic per controlar tota la depressió penedesenca, en litigi amb els sarraïns. Era, doncs, als confins del comtat de Barcelona.

Les primeres referències que se’n té daten del segle X, quan no es parlava ni de Castellot ni de Castellví de la Marca, sinó del Castell Vell Extrem de la Marca o Castellvell. Ja l’any 901 es té constància que els germans Calabuig i Guazamir van vendre l’esmentat castell per 5.000 sous a Sendred, i al llarg d’aquella centúria i posteriors va canviar de mans en moltes ocasions, per la seva venda, com a herència, com a dot de casament, etc. L’any 1023 el comte de Barcelona Berenguer Ramon I i la seva esposa Sança el van vendre a Guillem, fill d’Amat. Al segle XII el van senyorejar els Montcada; més enllà, els comtes de Foix; a finals del XIV s’incorporà a la Corona d’Aragó de la mà del rei Martí l’Humà; i al 1481 el rei Ferran el Catòlic ordena al veguer de Vilafranca que restitueixi la baronia de Castellví de la Marca a la princesa de Viana, tutora del rei de Navarra. Tres segles de canvis de mans en què sucumbí en una lenta i progressiva decadència, quan el recinte emmurallat va perdre la seva funció de defensa fronterera entre els territoris cristià i musulmà.

Actualment en queden poques restes. Hi destaca l’anomenada torre de l’homenatge, de base circular i uns 5,5 metres de diàmetre i 13 metres d’altitud, que al 2018 va ser restaurada per l’Ajuntament de Castellví i ara s’hi pot ascendir per una escala interior. També es conserven les restes d’una cisterna aèria del segle XV annexa a la torre, coberta per una volta desapareguda; es conserva una de les dues naus que va tenir la capella de sant Miquel, amb dues arcades d’entrada, volta de canó i unes dimensions de 3×5 metres. I restes de tres línies de muralles que permeten resseguir, més o menys, els perímetres que hauria tingut la fortificació en diferents etapes. Tot això serà objecte de noves fases d’excavació i d’una segona fase de restauració.