Mentre els salvadors de la pàtria segueixen amb tots els fronts oberts en la seva repressió a l’independentisme català, i fins i tot encara en van obrint de nous (ara el Tribunal de Comtes demana quatre milions als membres del Govern per l’organització de l’1-O, amb amenaça d’embargaments si no s’abonen en dues setmanes, i el Constitucional es vol querellar contra el president del Parlament per autoritzar uns testimonials debat i votació de suport a l’autodeterminació i de rebuig la monarquia), el govern de la Generalitat ha decidit immolar-se i obrir una nova etapa que serà el resultat de passar per les urnes. Això sí, fent les coses en l’ordre invers del que semblaria lògic: primer s’aprovaran els pressupostos, i el govern que surti dels comicis haurà de seguir unes prioritats polítiques heretades… fins que aprovi uns comptes nous, que esperem que no triguin tres anys més.
Sigui com sigui, a Madrid es freguen les mans perquè es materialitza el que, de fet, feia més de dos anys que es covava, com és el distanciament entre les dues principals formacions independentistes, el centre-dreta i el centre-esquerra catalans, que fins ara han anat units perquè la distància que els separava de l’estratègia de l’unionisme espanyol eren majors que els rancors que es professen mútuament. Aquest allunyament entre JxC i ERC, però, no té res a veure amb l’independentisme, que segueix demanant majoritàriament unitat per aconseguir una fita que fa dos anys i mig s’anunciava que es tenia a tocar, i que s’ha fet evident que no passava de miratge. Malgrat que, això sí –i té molt de valor–, el sentiment independentista no ha reculat gens. Malgrat els partits.
I mentre això passa, amb el judici del Procés ja rematat, l’Audiència Nacional en fa una segona part amb el seu setge ara al major dels Mossos… atenció!, entre altres acusat de rebel·lió, quan els seus suposats caps ja n’han quedat absolts. Tant se val el que pugui dir o deixar de dir. Trapero serà sentenciat (per sedició) –com ho van ser tots els presos polítics catalans– per la ràbia que fa a l’ultranacionalisme espanyol que Catalunya hagi creat un cos homologable a qualsevol policia europea, capaç de resoldre ràpidament els atemptats del 17-A sense permetre que hi fiqués el nas la policia espanyola, i perquè no va contribuir a crear el caos colpejant la ciutadania l’1-O. La postsentència no els va redimir.
