Adéu, silueta vilafranquina que sempre ens reps i ens acomiades.
Adéu, diumenges de carrers buits, massa tristos i amb pocs bars oberts.
Adéu, dosi setmanal de Cal Ramon, Coro, Bilwi, Casino, Inzolia, La Parra, La Palma…
Adéu, Rambla sense ànima, cobertura florida i rajoles que sempre m’esquitxeu.
Adéu, carrerons foscos i pudents de Santa Maria.
Adéu, Poble Nou, Sant Julià, La Girada, Les Clotes, L’Espirall, Molí d’en Rovira, El Centre, La Barceloneta.
Adéu, Goigs i Tronada, Cercaviles i Processons, Pregons i Versots.
Adéu, mercat dels dissabtes amb passejades amb ressaca on torno amb les mans buides.
Adéu, dies de Nadal, de Reis, Carnaval, Fires de Maig, Vijazz, Festa Major i Most Festival.
Adéu, Cal Bolet, El Casal, Kubrick, Auditori, La Cisterna i Els Trinitaris.
Adéu i fins aviat. M’acomiado de tu, per enyorar-te i adonar-me que t’estimo més del que creia. M’has definit i m’has fet com sóc, t’he gaudit i també t’he construït. T’he patit i també t’hagués canviat. Ets com ets i quan torni estaràs al mateix lloc, amb les mateixes rutines, amb les mateixes cares.
Tornaré per visitar-te o per quedar-me. Ara, però, explico qui ets allà on vaig: vi, castells i Festa Major; vinyes, Sant Fèlix i rivalitats. També oculto allò que em fa més vergonya del nostre tarannà: el sentiment de supremacia en tot el que fem i la voluntat de ser i exercir de capital o la ràbia que senten els que ens envolten i amb qui alhora hi tenim un vincle implícit.
#bonavui i adéu Vilafranca.
[Carta d’un d’aquells que opten o han de marxar de Vilafranca]
