Fa unes setmanes ens va deixar la Maria Vidal Garcia, una jove penedesenca de 33 anys que des de feia 13 anys era treballadora, sòcia i presidenta de la cooperativa social vilafranquina Nou Set s.c.c.l.
Al comiat que es va fer a l’oratori del tanatori de Vilafranca no s’hi cabia. Molta gent hi va voler ser present per acomiadar-la i acompanyar-nos els uns i els altres en un acte molt bonic, serè i contingut.
Entre les persones que hi havia a la sala era fàcil intuir-hi familiars i força joves que hom podia sospitar que eren amics de colla, d’aficions compartides i de joc –especialment la música i el pàdel–. Ara bé, també s’hi poden identificar alguns representants públics de municipis de l’Alt Penedès, alguna alcaldessa, regidors, molts treballadors (de fet, treballadores) de serveis socials i d’ocupació d’ajuntaments i del Consell Comarcal, persones que venien de Girona, de Tarragona, i moltes persones que si només ens fixéssim en el seu aspecte exterior (sempre un prejudici i un error imperdonable) semblava que no encaixaven amb la resta.
Què ens va unir a tota aquesta gentada, molt diversa, en el comiat de la Maria? Doncs moltes coses… Algunes persones van venir per responsabilitat institucional: la Maria era la presidenta de la cooperativa Nou Set, amb més de vint anys d’història a la comarca. Una entitat que actualment ofereix feina a més de 85 persones i que ha acompanyat al llarg dels darrers anys més de 800 veïns i veïnes de l’Alt Penedès i Garraf, als quals ha ofert suport, formació, acompanyament i feina per tal que puguin avançar en processos d’inserció laboral i així millorar la seva qualitat de vida. Tanmateix, la Maria, com a presidenta, feia molt poc ús de dels discursos i dels mitjans de comunicació. La Maria era una presidenta diferent. El seu càrrec el va exercir des de la responsabilitat, però especialment des de la confiança i la cura de les persones. El seu lideratge, com li correspon a un càrrec com aquest, no es va centrar en rodes de premsa, notícies contínues als diaris o a les xarxes socials. El seu lideratge i la seva xarxa de relacions no era entre presidents o alts càrrecs. El seu era un lideratge discret, que no menor, molt proper i a favor de les persones de l’organització.
Al seu comiat moltes persones van venir per connexió professional; la Maria treballava de la mà amb altres professionals del món social i laboral de Vilafranca i comarca i ho feia d’una manera prou notable i prou propera perquè el seu comiat s’omplís ja no només de companys de la cooperativa, sinó també de companys d’altres organitzacions i administracions amb les quals interactuava.
Però al comiat també hi havia altres persones de les quals segurament el nom i cognom només els coneixia ella. Persones discretes, que anaven estranyament soles o en petits grupets, situades en els racons de la sala, amb un punt que algú podria pensar que era de vergonya, sense connectar gaire amb la resta de gent… Qui eren? Eren la Isabel, el Joan, el Pedro, la Hafida, la Dolores, el Paco, el Manel, la Fàtima, l’Omar i molts altres… No eren pas amics ni companys de feina… Eren les persones amb qui la Maria havia treballat i treballava, colze a colze, dia a dia, escoltant, acompanyant, suggerint, donant suport, formant, tenint-ne cura. I eren allà… mostrant-nos a la resta part del llegat de la Maria. Explicant des del seu silenci respectuós un agraïment per allò viscut amb ella.
Uns i altres, tots, sostenint la tristesa i recordant el goig d’haver-la conegut, ens miràvem i sabíem per què érem allà. Tots i totes, en algun racó més o menys gran o amagat de la nostra fràgil vida, tenim quelcom que ens connectarà amb la Maria, quelcom que en el comiat i des de llavors i per la resta de la nostra existència, ens connectarà també entre nosaltres.
La nostra vida segueix, encara una mica més, i hem perdut un punt de suport, un somriure contagiós, una disponibilitat que ens empenyia i una constant actitud de cura que ens interpel·lava contínuament; la Maria segueix present a cada instant, a cada acció diària, a cada projecte que iniciem, és cor i ànima de les nostres cooperatives. La feina està feta; la nostra tasca és ara decidir si volem incorporar a la nostra motxilla personal aquesta petjada per tal que ens segueixi mostrant una forma de fer i una forma de ser. Aquesta decisió ja és feina de cadascú de nosaltres.
Gràcies, Maria.
Xavi Valles – President de Nou Verd
Raimon Rovira – President de Nou Set
i les companyes/s del Grup Entrem-hi
Vilafranca del Penedès
