Soc metge psiquiatre i fa molts anys que formo part dels professionals que tenen cura de la salut mental d’aquesta comunitat. Com és habitual, també en l’actual context escassegen articles i reflexions públiques sobre la nostra feina i els nostres usuaris.
És cert que són temps per a la medicina intensiva, temps per als urgenciòlegs, epidemiòlegs i molts altres professionals sanitaris indispensables en aquesta terrible crisi sanitària que estem vivint. És com ha de ser. Però m’agradaria particularitzar “un aplaudiment” dirigit als professionals de la salut mental, sobretot a aquells que fan el seu servei en hospitals monogràfics, com el que jo pertanyo, amb centenars de llits per a pacients aguts, subaguts o de llarga estada. Professionals de la psiquiatria, la psicologia, la infermeria, treballadors i educadors socials, personal auxiliar, administratiu, de manteniment i un llarg etcètera que conviu diàriament amb aquesta particular ciutadania que també és susceptible de contagiar-se i que ha d’estar confinada. Una ciutadania que ja sabia, molt abans que nosaltres, el significat existencial de viure en el confinament, en la frontera entre mons, no només físics, sinó també mentals. Una ciutadania alienada i exiliada (com ara ho estarem tots) del barri, del paisatge, del nostre poble, de la ciutat, dels amics, la família. Una ciutadania que coneix de primera mà els confins del deliri, de la malenconia o l’angoixa. Voldria replicar aquest “aplaudiment” per dedicar-lo als cuidadors principals dels pacients que han estat enviats cap a casa, des dels serveis de rehabilitació comunitària o hospitals de dia que han hagut de tancar portes necessàriament.
Si algú de vostès es troba un boig pel carrer, mantingui la distància de seguretat de dos metres, però no l’augmenti més, sisplau.
Carlos Ranera, CSMA Alt Penedès
Vilafranca del Penedès
