Josep Pla, al seu llibre El carrer estret, em va recordar el programa que fa temps dedicaven als carrers més bonics que els participants havien vist mai. També em va recordar la cançó “El carrer on tu vius”, així com allò que es diu que “el nom d’una persona pot arribar a ser el so més bonic que es pugui escoltar”.
A totes les poblacions hi ha carrers amb un encant especial, i amb això em vull referir al carrer més romàntic o idíl·lic que he arribat a veure a la meva vida. És un carrer curt i estret, on no hi ha habitatges ni locals comercials, que permet el pas només de tres o quatre persones, amb bancs de pedra a un costat mentre que a l’altre, per la seva part inferior, hi passa l’aigua clara d’un rec provinent segurament de la bassa que hi ha a la seva part superior. Al llarg de tota la seva paret sembla que hi brilli l’aigua que traspua de la bassa, envoltada de vegetació humida, verda i fresca, que desprèn un borrim minúscul d’aigua que en els mesos de primavera i tardor –quan el sol té un recorregut esbiaixat– deixa entreveure l’arc de Sant Martí.
En aquest carrer no hi he percebut mai ningú amb semblant seriós o malhumorat, com tampoc podria ser que tingués un altre nom que no fos el del carrer del Rec, a la població de Capellades, Conca d’Òdena.
Miquel Àngel Santos
Vilafranca del Penedès
