Als anys 70 a Etiòpia hi governava Haile Selassie. En una revista setmanal, per cert, en blanc i negre de l’època, li varen dedicar un reportatge impactant. La primera de les imatges era la d’un vehicle dels que avui en diríem de gamma alta, amb vidres tintats i abaixats uns centímetres, per on el suposadament governant deixava anar unes monedes que els més pobres recollien delerosament.
L’altra fotografia el mostrava a la seva residència, en què un servent de sabates i pantalons negres, jaqueta i guants blancs, sostenia una safata de plata amb tacs de carn que, amb pinces també de plata, repartia entre un parell de cans, que no és que fossin Chihuahues sinó que eren d’aquells tan grans, oriünds de les Canàries.
Ja ho sabem. Sempre ho hem vist això… mentre que uns pocs vivien a cos de rei, la gran majoria passaven dificultats i fam.
A Sant Sebastià dels Gorgs vaig tenir al sort de conèixer un supervivent de la guerra de Cuba (a hores d’ara penso que devia ser l’últim). Era pagès, es llevava i arribava a la vinya fosc i negre, i amb la poca llum del fanal del seu carro clavava l’arada esperant que la primera llum del dia li permetés començar a llaurar el més recte possible. També m’explicava tot prenent la fresca de les nits d’estiu que després de cavar ceps, per poder-se aixecar i posar-se dret, primer s’havia d’agenollar i estirar-se a terra de boca terrosa.
Tot ha estat sempre molt difícil per tothom, però si haguéssim de resumir totes les vivències diríem que amb el pas dels temps, tot i les correccions que hem hagut de fer pels entrebancs i errors comesos, l’esforç sempre ha estat per avançar i millorar.
Miquel Àngel Santos
Vilafranca del Penedès
