També li diuen “Qué hay de lo mio”. Els necessitats d’abans i els nous d’ara. Candidats i receptors de tot tipus d’ajuts, subvencions, renda universal garantida, ingrés mínim vital, renda mínima d’integració, targetes moneder, plans de rescat, ERTOs, atur, préstecs, condonació i impagament de lloguers, hipoteques, serveis i energies. Així com reducció d’impostos, rebaixes, low cost i tota mena de reivindicacions econòmiques.
Un politiquet del “gobierno español” ha pontificat que la pasta la posaran les grans fortunes. Jo em temo que ho pagarem els de sempre, que es pujaran els impostos directes i indirectes i que tornaran les retallades. I, fent més futurisme, crec que el virus mutarà i anirà pels joves empoderats, perquè la gent gran ja ha patit generosament la seva letalitat.
Nosaltres, la gent gran, anem a la nostra. Exigim protecció per a les residències, les pensions i la Llei de la Dependència. S’ha de garantir la supervivència de la gent gran i dels seus cuidadors. S’ha d’eliminar el triatge a les urgències d’alguns hospitals, sentenciant la gent gran. També s’han de demanar responsabilitats als ineptes que van badar i afavorir la nostra escabetxina. Quatre mil morts de gent gran. I la dimissió o cessament del conseller Chakir El Homrani Lesfar.
Joan Pes Castell
Sant Sadurní d’Anoia
M’oblidava dels beneficiaris de les prejubilacions abans dels seixanta i de la corrupció d’alguns polítics.
Quan al nombre de morts de Gent Gran, no ens podem refiar de funcionaris que no anàven a classe quan tocava aritmètica. Sospito que els morts són més dels que ens diuen.
Quan al compliment del confinament a Sant Sadurní, no hi ha manera de que em respongui l’alcalde. Els formularis de contacte de la web de l’Ajuntament si que estan morts. M’he de refiar de dades que m’arriben per tercers i el que observo voltant pel poble.