A riure!

Com en tants altres àmbits, la història de l’humor es remunta a l’època de l’Antiga Grècia;  tot i que s’han anat descobrint documents gràfics i escrits en to còmic que podrien ser de l’Egipte de fa 4.000 anys; i no es pot descartar que en altres civilitzacions antigues es jugués amb l’humor, ja fos en llenguatge oral o sobre alguna superfície. El filòsof Aristòtil tenia nombrosos escrits al voltant de l’humor i la sàtira, i és que alguns costums i comportaments humans són pràcticament tan antics  i necessaris com el bipedisme.

Però això no vol dir que les temàtiques que anys enrere aconseguien treure un somriure o fer esclatar de riure els nostres avantpassats hagin de tenir el mateix efecte sobre els humans del segle XXI. De fet, el més probable és que la majoria de recursos i acudits no ens farien cap mena de gràcia, i és que això ja passa amb l’humor d’ara i el de fa uns vint anys. Però el que sí que ha estat sempre l’humor és una bona estratègia per cridar l’atenció: a l’edat mitjana molts clergues utilitzaven figures i anècdotes pujades de to per captar els fidels mitjançant la diversió; i qui oblidaria els descarats trobadors o aquell home enganxat a un nas superlatiu…, l’humor i la sàtira són recursos per despertar l’interès del públic més indiferent i també una eina molt útil per identificar la salut d’una democràcia: un país on no podem riure públicament de les monarquies i les classes dominants és un país amb censura i repressió.

Així i tot, no tot l’humor és igual d’acceptat, i avui en dia, més que mai, hi ha alguns límits inefables que no tothom respecta però que estaria bé no travessar. I és que quanta gent riu, ara, amb acudits que tenen l’epicentre en les dones a la cuina o els homes al sofà, o que comparen els habitants de determinats pobles amb animals, o que es riuen de les persones amb diversitat funcional? L’humor ho pot inundar tot, sí, però des del respecte: un acudit ha de fer riure i no generar malestar o fomentar discriminacions i desigualtats.

Comediants de la talla d’Eugenio, la Trinca, el Chiquito de la Calzada, els argentins Les Luthiers o el britànic Sacha Baron Cohen (conegut per personatges tan dispersos com Ali G, El Dictador, Borat o el Pirelli de Sweeney Todd i Thénardier d’Els Miserables) tenen gags i acudits amb deixos racistes i masclistes, deixos que eren molt més comuns i evidents i molt menys mal vistos (pels qui no formaven part dels col·lectius ridiculitzats) desenes d’anys enrere, quan ni tan sols es qüestionava el blackface d’algun còmic que representava el poble africà amb llances i ossos al cap, o no tan enrere, quan en nombrosos programes i tires còmiques s’assimilava (i encara ara) la cultura musulmana al terrorisme. Els prejudicis i els estereotips sempre han estat un recurs fàcil per a acudits i bromes de mal gust, que sovint l’únic que aconsegueixen és fomentar l’estigmatització i s’acostumen a camuflar sota el que coneixem per “humor negre”.

Un parell d’exemples:
– Què fa l’home quan la seva dona li reclama més llibertat?
Li fa una cuina més gran.

O aquest altre, també molt masclista:

– A un partit de tenis hi ha un home i una dona jugant a una banda, i el mateix a l’altra. En quina categoria es juga?

Mixt de parelles? 

– No, individual masculí amb obstacles.

I un de ben racista (no hem volgut posar-ne de més crus):

– Què diferencia una persona blanca que corre d’una persona negra que corre?

El blanc és esportista, el negre carterista.

Si repassem els moments i personatges humorístics que han passat a la història, hi veiem un patró que es repeteix en molts altres àmbits: els noms que han quedat per a la posteritat pertanyen, en una àmplia majoria, a homes blancs. Els germans Marx, Charles Chaplin, Monty Phyton, el Tricicle, Bob Hope, Pepe Rubianes, Lenny Bruce, Rowan Atkinson (Mr. Bean), Jimmy Fallon…

Això no vol dir que no hi hagi artistes del món de l’humor racialitzats o dones que hagin aconseguit fer-s’hi un lloc, sovint prenent com a punt de partida, precisament, les opressions i l’ostracisme que pateixen: Lucille Ball, Ellen DeGeneres, Aziz Ansari, Janeane Garofalo, Will Smith, Michelle Wolf, Terry Crews, Wanda Skyes, Paz Padilla, Ana Milán, Hannah Gadsby, Carol Burnett, Jenny Slate, Lilly Tomlin, Kumali Nanjiani, Mary Santpere, Chris Rock, Maria Bamford, Hannibal Buress, Malena Pichot… i també les més nostrades Ana Polo, Oye Sherman i Charlie Pee o el youtuber i fan dels mems Long Li Xue.

Aquesta manca de referents històrics és probablement la clau de l’èxit de sèries com Fleabag o The Marvelous Mrs. Maisel, aquesta última amb una còmica jueva que s’obre pas en un món d’homes a la dècada dels 50 com a protagonista, o de la divertida Brooklyn 99, que compta amb artistes com Chelsea Peretti, Andy Samberg i Andre Braugher. L’humor també s’adapta als nous temps, i sinó cerqueu el gag d’humor negre “Das negros” del duet Key & Peele, on parodien precisament un whiteface per escapar de la persecució nazi que encarna Ty Burrell.

I és que no només el contingut d’acudits es modernitza, sinó que cada vegada hi ha més superfícies i plataformes inundades d’humor. Deixant de banda el llenguatge oral de l’inici dels temps, l’humor es plasmava en textos teatrals o de sàtira i es representava en vinyetes, escenaris i jeroglífics: en tenim mostres sobre pedra i paper. Però amb la modernitat i els avenços tecnològics podem trobar humor arreu: des de revistes, còmics i diaris o la ràdio i la televisió i cinemes fins a infinites cadenes de correus electrònics (de les de “si t’ha fet riure, envia-ho a 15 dels teus contactes”), vinyetes i històries com les de Mafalda o l’Snoopy, vídeos curts o gifs (gràfics en moviment) a les xarxes socials, i els més que populars mems, petites peces d’humor que poden ser imatges amb un parell de frases, vídeos o gifs on apareixen situacions gracioses o on es mira i critica la quotidianitat amb humor.

De fet, la majoria de mems tenen milers d’interpretacions i són una de les formes de difusió d’acudits, jocs de paraules i riures més estesa del món actual i amb les temàtiques més inimaginables. Fins i tot n’hi ha per als amants de la literatura: sabíeu que molts adolescents (i no tan adolescents) estan transformant algunes de les frases més cèlebres dels autors clàssics en mems i stickers sobre els drames del dia a dia?

I també corren, en molts comptes de Twitter o Instagram, mems que utilitzen famosíssimes obres de la història de l’art per riure’s precisament del que s’hi pot veure o per fer comparatives amb situacions còmiques, estrafolàries i enrevessades de l’actualitat.

Alguns acudits mai passaran de moda, però en general l’humor és molt subjectiu. No tothom riurà de les mateixes coses, i molt menys en èpoques diferents. Les obres d’Oscar Wilde (1854-1900) encara es representen en molts teatres i les seves versions cinematogràfiques es continuen elogiant, però el seu context no és gens contemporani i això dificulta que hi empatitzem com hi empatitzava el públic del segle XIX. I programes com Little Britain, on David Walliams i Matt Lucas parodien la població britànica, ens poden fer riure pels seus tocs absurds, però els seus acudits mai podran ser millor entesos per ningú que pels anglesos, als quals els encanta l’hora del te i riure’s d’ells mateixos. I passa exactament el mateix amb les generacions més grans, que probablement no entenen què fa riure d’alguns vídeos de la plataforma Tik Tok o dels drames còmics que expliquen molts youtubers, i que entendran encara menys per què tot el jovent es pixa de riure amb una fotografia d’un gat blanc que fa molt mala cara davant una amanida.

I al revés, feu l’experiment a casa: a veure quants dels vostres fills riuen amb els acudits de l’Eugenio, o del Jaimito, o de Lepe; o si els vostres nets i netes entenen les bromes del Gila o del Joan Capri, o quants adolescents li troben la gràcia a la cançó Los días de la semana de Los Payasos de la Tele. Els temps canvien i, per sort, l’humor també. Però us convidem a buscar un moment cada dia per riure amb aquells acudits, programes, llibres i artistes que més us agradin, perquè riure és bo per a la salut mental, emocional i física. Ja ens ho deia en Wilde: “La humanitat es pren a si mateixa de manera massa seriosa. Aquest, i no cap altre, és el pecat original”.

En pocs àmbits de la vida només hi ha avantatges: sovint cada cosa té les seves parts positives i les seves parts negatives, però atenció, perquè tenim una bona notícia. Tenir sentit de l’humor i riure només ens pot aportar coses bones. Sabíeu que riure és bo per a la salut, per millorar les relacions amb la gent que ens envolta i per apartar-nos de la quotidianitat accelerada? Aquí us deixem alguns dels beneficis de riure, no perdeu el temps!

1. Combatre l’estrès. Tothom recomana ioga o meditació, però també podeu acomiadar-vos de l’estrès amb un bon somriure. A què espereu?
2. Dormir millor. Alguns estudis asseguren que riure amb ganes contribueix a destensar i relaxar el nostre cos, cosa que redueix l’insomni.
3. Millora la salut mental. Algunes bromes i acudits provoquen una resposta cerebral que activa l’aprenentatge.
4. Oxigena el cos. Riure ens activa músculs que no utilitzem normalment i a més ens ajuda a oxigenar-nos millor perquè agafem més aire.
5. Allunya l’ansietat i la depressió. Alliberem endorfines, l’hormona de la felicitat que ens genera plaer i benestar.
6. Redueix la pressió arterial… i també facilita la digestió i reforça el sistema immunològic!
7. Contribueix a millorar les relacions socials. El riure és un llenguatge universal i ens ajuda a generar optimisme al nostre entorn.