Aquestes últimes setmanes ja s’ha començat a parlar de forma inquietant de les residències. Per fi se’n recorden mínimament de la gent gran. Ja tocava investigar què, qui i com va passar la tragèdia i com evitar que es repeteixi.
No s’ha cessat al conseller d’ERC responsable de les residències, ni ha dimitit. Ha quedat clar que la gent gran som els últims de la cua. Per davant tenim molta gent diversa, candidata a rebre atencions, ajuts i subvencions. Els que fan els pressupostos s’han oblidat històricament de les residències. Els meus quaranta i escaig anys cotitzant religiosament a la Seguretat Social s’han fos. Fa temps que van buidar la guardiola de les pensions. Malpensats diuen que l’Estat s’estalviarà pensions amb el virus. Ho confirmarem quan ens retallin les pensions per pagar el monstruós deute generat.
Curiosament, la gent gran tenim la paella pel mànec: pensions, testament, vots electorals i experiència de la vida. Alguns joves i madurs, nets i fills, viuen gràcies a les nostres pensions, als nostres pisos i de la cura dels nets quan no tenen on deixar-los. A més, alguns compten amb l’herència com un dret adquirit indiscutible.
Mentrestant, alguns potser anirem a parar a residències precàries on els avis han mort deshidratats, aparcats en un racó i desestimats pels triatges del 061 i de les UCI saturades. Hem de formar un grup de pressió. Ens hem d’empoderar, com diuen ara. Ja és hora de manifestar-nos, com fan tot el munt de col·lectius; votar només els partits que ens respectin i dignifiquin, participar a les taules de negociacions i comprometre a polítics i responsables de residències i pensions.
Joan Pes Castell
Sant Sadurní d’Anoia
