Estava cantat que passaria. Ja es va apuntar al documental produït per la televisió basca i que recentment va emetre TV3 en prime time, però que a les Espanyes, òbviament, no passaran. No fos cas que fes caure alguna bena dels ulls.
El tinglado que es va muntar –presumptament– Sa Majestat el Rei ara emèrit i ara fugat, va poder passar amagat durant anys i panys en un pacte de silenci entre jutges, polítics i mitjans de comunicació amb poltrona a Madrid. Però l’evolució del món ha fet que, almenys una part del seu enriquiment fraudulent –presumptament, esclar–, s’hagi acabat sabent. O s’estigui començant a saber. Potser només la punta de l’iceberg. I no perquè cap fiscal, jutge o mitjà espanyol de gran abast s’hagi begut l’enteniment d’empaitar el rastre de la seva hisenda, sinó perquè hi ha una premsa a Europa a qui ni li va ni li ve, que no és deutora de favors regis, i que ha començat a posar la lupa on dels Pirineus en avall només hi ha hagut negligència. Segurament per molt que el fiscal suís hagi ficat la banya al forat, mai n’acabarem de treure l’entrellat del tot, perquè la banca helvètica viu justament de la seva opacitat i de tenir amagats els diners que els personatges més rics del món no volen que surtin a la llum. Dels aconseguits amb negocis foscos i de l’evasió d’impostos.
Ara, Juan Carlos ha fugit d’Espanya per seguir vivint els anys que li queden com un rei, sense molèsties, i intentant preservar la corona. Però la corrupció
–sempre presumpta– reial abraça tota la institució. El seu fill i ara rei va fer públic que renunciava a l’herència que li pertocava només quan es va posar el focus en ell, quan es va sentir acorralat i va necessitar fer públic algun gest. A Espanya no hi ha la tradició de dimitir. No s’estila. Com tampoc s’estila que l’Agència Tributària persegueixi els defensors de les essències pàtries. Ni que sigui en aparença, perquè al final tothom ha vist el que defensava era la seva butxaca.
En qualsevol cas, la fuga a l’estranger del rei assenyalat per Franco com a hereu seu haurà estat una de les notícies de l’estiu, una vergonya per a la monarquia i també està deixant ben retratat un govern espanyol que sembla prou evident que l’ha ajudat en la fugida. Cornuts i pagar el beure.
De cara a les properes eleccions catalanes, no oblidem que el gobierno de España còmplice passiu de la fuga del rei, és el Psoe, el del 155. Presumptament socialista, federalista i republicà. Tampoc oblidem que la seva investidura va ser possible gràcies a Erc, la del tripartit amb el Montilla, el de la porta giratòria.
Compte amb qui votem. Diguin el que diguin, Erc i Psoe-psc, son capaços de tornar a enllitar-se.