Silenci absolut a la sala. Expectació, un pessigolleig a la panxa entre el públic emmascarat. En temps de covid-19, la necessària reclusió fa que tot es torni més intens i arriscat. I aleshores, amb pas ferm, surten elles: dues dones soles, dues artistes, de bella planta, d’acurada mise en scène: Elisabet Raspall, pianista i compositora, amb un vestit acolorit de flors estampades, entre curt i llarg, gran cabellera arrissada de color de plata; Belén Cabanes, ballarina de dansa espanyola, castanyolista; alta, esvelta, de negre amb transparències i uns pantalons que desprenen guspires, els cabells recollits, arrissats, de tons caoba. Totes dues ens adrecen un gran somriure. Entren directament a la feina: l’Elisabet al piano, la Belén a dansar, amb les castanyoles. La música captiva, la dansa hipnotitza. I després, es posen rere el micròfon per parlar-nos, per explicar-nos, per estar amb nosaltres. Porten uns minuts a l’escenari i ja se’ns han posat a la butxaca.
Llavors sabem, en aquesta època forçosament mancada de programes, que l’espectacle tindrà dues parts: acabem de sentir la primera peça, “La nina”, i les següents es diuen “Sempre amb mi”, “Infantesa, Non-non” i “Gronxador”. Totes són composicions d’Elisabet Raspall i s’acompanyen del ball extraordinari i de les castanyoles de la Belén Cabanes, que sap conjugar la dansa espanyola, el flamenc i la dansa contemporània, de tot el que ajudi a l’expressivitat de l’art del moviment. La segona part consta de peces compostes durant el confinament, i n’hi ha una, “Pell fina”, dedicada a la mare de la Belén i a totes les persones grans que s’han mort en aquests dies de dol. El silenci en la sala torna a ser immens. Belén, ara vestida de blanc, amb unes castanyoles roges a l’altura del cor, recita un poema i ens fa veure amb la dansa totes les emocions d’aquell adeu. Abans s’han agafat de mans amb l’Elisabet i han fet unes passes de recolliment oriental. Després, la música ha tornat a sonar amb aquell segell de jazz, d’improvisació, de qualitat i de personalitat inspirada que flueix de les mans de l’Elisabet Raspall, que de vegades s’acompanya del cant, d’una melodia inspiradora. La dansa i la música il·lustren el que és tan difícil d’expressar amb paraules. Rere les mascaretes, els nostres llavis tensen el somriure mentre els ulls s’esforcen a contenir les llàgrimes; sort que, de tant en tant, ens esbravem per aplaudir i respondre a les salutacions de les intèrprets.
Ens han assegurat que hi ha una gran part d’improvisació, però al mateix temps es nota la densa xarxa del treball, de l’esforç, de la dedicació perquè no falli ni una nota, ni un pas, ni una mirada. “Jazztanyoles” ens ha fet vibrar, riure, plorar, pensar, ens ha emocionat i ens ha tornat a deixar allà on érem. S’acaba però no s’acaba, marxem però no marxem; ens n’emportem una intensa vivència, un coneixement íntim del que ens commou, un oreig renovat ple de bellesa, de música, de dansa, de vida.
Molt més que un espectacle.
