Per fi ha arribat un d’aquells moments que sembla que no hagin d’arribar mai, les xarxes s’han omplert de queixes i rectificacions quan en un programa de màxima audiència algú ha dit “xiringuito”. En un moment de la nostra història recent i per tal d’entendre’ns els uns amb els altres, , ens aconsellaven que per deferència i/o educació ens adrecéssim a qui no ens entengués en el seu idioma de procedència. A l’illa de Gomera, muntanyosa i escabrosa, es van inventar per poder-se entendre a distància mitjançant xiulets. També els trens sortien de les estacions amb un xiulet. En són centenars de milers els que quan senten un xiulet de l’àrbitre saben què vol dir, com també els gossos d’atura. En definitiva, del que es tracta és d’entendre’ns, sigui quin sigui el xiulet que es faci servir.
El que ha esclatat és allò que després de tants anys i per poder-nos entendre millor, hem hagut de rectificar en el nostre xiulet aquelles paraules i expressions que tot i ser correctes, s’han acostat més a un altre xiulet que no pas al que sempre havíem fet servir, tot perquè ens entenguin millor. Però aquesta vegada no ha passat, que xiringuito es digui guingueta, aquí no hi ha paraula per molt que es busqui que s’hi pugui assemblar, perquè ho entenguin tots, xiulin de la manera que xiulin. El ressò ha arribat fins i tot a un programa de ràdio en què la pregunta del concurs era: “Quina va ser la població costanera on es va instal·lar una guingueta per primera vegada?”.
Ben trobada sigui l’hora que de tornada puguem fer servir aquelles paraules i expressions que sempre vam sentir a casa, al carrer, a l’escola i en els llocs de treball, ja que en són cada vegada més els qui ho reclamen.
Miquel Àngel Santos
Vilafranca del Penedès
