Tornarem a vèncer?

0
649

Del petit llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira Tornarem a vèncer destaco uns punts de la introducció com a factors de l’èxit de l’1 d’octubre: unitat estratègica, direcció única operativa, complicitat entre ciutadania i govern, desbordament popular, la força de la gent. Segons els autors, les reflexions sobre aquesta data haurien de portar a “maximitzar les nostres fortaleses i corregir les nostres febleses”.

El llibre propugna aconseguir ser “majoria inapel·lable” i “governar, governar bé” sota el lema “com millor, millor”. I aquí queda palesa una confiança original en la capacitat receptiva de la ciutadania, que converteix el bon governament en expressió de la bondat d’una determinada política. El “com pitjor, millor”, donant pas a un govern de la dreta, es limita a empitjorar la vida dels treballadors, de les dones, dels drets civils…

“Governar bé” per al benestar i en clau democràtica és crear una imatge real i potent del que podria ser una república, si l’aconseguíem instaurar. Treballar amb aquesta imatge dona molta més empenta. Cal ampliar les minories amb més participació ciutadana; fer del país el patrimoni d’un cercle ampli de gent que se’l senten seu, se l’han treballat i hi han dipositat una part de l’energia que dona identitat a grups i persones. Tanmateix, penso que el llibre, en la seva brevetat, no acaba prou de destacar aquesta acció conscienciadora que considero cabdal per a un desitjable “desbordament popular”.

També podria completar-se amb una reflexió més àmplia la complicitat entre ciutadania i govern que constaten com a factor positiu de l’1 d’octubre. En aquesta data tot se centrava a votar. Col·laborar en l’acció de govern és molt més difícil, però deixa arrels més fondes quan s’ha governat tot consultant o promovent iniciatives ciutadanes; i quan des del Govern s’assenyala com a tasca positiva –malgrat les incomoditats que generi– que la gent prengui consciència que el país és seu. Així es van defensar les urnes l’1 d’octubre, afegint-se a la denúncia secular d’un estat que xucla i maltracta Catalunya.

Aconseguir una “majoria inapel·lable” ha de ser conseqüència de la bona fama dels qui governen, d’una millor comunicació, de major coherència, lluny de les ambigüitats actuals –aliances amb el PSC, Plans Territorials de propaganda… I dur-ho a terme des d’una línia clarament socialdemòcrata: cal bon govern que ensenyi les cartes. Cal oferir la imatge d’un debat entre partits complementaris, amb “unitat estratègica”, que –per fi!– és capaç de dotar-se d’una “direcció única operativa”, com s’assenyala en el llibret comentat.

Bona part de les consideracions d’aquesta obra són tant de sentit comú que, sota una versió o altra, haurien de ser discutides per totes les forces polítiques. Però el que és cert és que la imatge de govern de Catalunya no propicia massa aquesta esperança. Enrabiar-se i deixar-ho córrer? Esperem que el crit de la impaciència els arribi una mica més endins de l’orella, a la frontera i a tocar de la consciència; que els eviti xerrameques dilatòries i excuses de mal pagador.

FER UN COMENTARI