L’Audiència ha absolt Trapero i la resta de la cúpula dels Mossos d’Esquadra dels delictes pels quals se’ls acusava de col·laboració amb l’organització de l’1-O. Després de declarar que fins i tot tenia un pla per detenir Puigdemont si vulnerava les lleis de l’Estat, poc marge va deixar al tribunal, que així i tot li ha acabat traient la soga del coll per dos vots a un. Del canto d’un duro, li ha anat. I això demostra que el resultat d’un judici, jutjat per un mateix fet, pot decantar-se per la condemna o per l’absolució en funció del criteri arbitrari del jutge a qui li toqui –o a qui li adjudiquin– la causa. I això, i més amb uns delictes de la gravetat dels que s’han jutjat, no és gens seriós.
A Trapero no li perdonen ni li perdonaran mai la resolució dels atemptats de la rambla de Barcelona (amb un ressò internacional com el de cap altre esdeveniment), sense deixar qui hi fiquessin cullerada els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Encara falta veure si la fiscalia, sempre tan neutral, no recorre la sentència al Tribunal Suprem, que ja sabem com les gasta en el tema del procés: més de cent anys de presó per als presos polítics catalans. Entre ells, Carme Forcadell, la presidenta del Parlament condemnava a onze anys i mig de presó per haver permès un debat en seu parlamentària. Una condemna que en realitat ho és per la ràbia que els fa que durant quatre anys hagués liderat, des de l’ANC, l’auge del moviment independentista a Catalunya, les manifestacions de l’Onze de Setembre més massives que s’hagin vist mai, un any rere l’altre; i que fos, en definitiva, una líder cívica i social, com també ho són els condemnats Jordi Cuixart (Òmnium) i Jordi Sánchez (ANC) –nou anys de presó per a cadascun–, el delicte dels quals és haver-se emparrat dalt d’un furgó de la Guàrdia Civil i haver demanat a una concentració ciutadana que es dispersés.
Parlant d’arbitrarietat, aquesta mateixa setmana, el Tribunal Superior de Justícia ha condemnat únicament per desobediència –un any i vuit mesos d’inhabilitació– i no per sedició, els independentistes que eren membres de la mesa del Parlament de Catalunya l’1-O, a qui jutjaven pels mateixos delictes que Forcadell. Confrontada una sentència i l’altra, queda clar –per qui ho vulgui veure– que els 11,5 anys de presó per a Forcadell són una venjança.
