S’ha mort l’Amèlia, als 108 anys i 11 mesos, amb plenitud de facultats mentals i una vitalitat increïble. Sempre va viure a l’Arboç excepte durant la guerra, que va viure a la masia de Puigmoltó. Fins als 107 anys se la podia veure passejar a peu per l’Arboç, fins que va caure i es va trencar el fèmur. L’operació va anar molt bé, però va perdre el costum de caminar. Podies riure i parlar de tot amb ella, però amb la mort del seu fill al maig va començar el seu final; tot i que no li vam dir, suposo que ho devia intuir. Sempre que podia sortia al portal de casa a saludar tothom qui passava, i quan passejava pel carrer tothom la saludava. No recordava haver patit mai cap malaltia.
Va morir en pau, contenta i a casa seva, que era el que volia. El que més li agradava era rondinar. Va complir la promesa que li va fer a la seva mare i ningú li va passar mai la mà per la cara. Va treure el seu germà d’un vaixell-presó a Tarragona i va treure el seu marit del camp de presoners de Miranda d’Ebre. Els anys 40 van ser els pitjors de la seva vida i sempre proclamava amb orgull que ella era catalana.
Agrair a totes les persones que va la van cuidar els últims sis mesos quan es va quedar sola a casa seva. Felicito les meves cosines Montse i Eli que, salvant totes les dificultats, la van mantenir a casa seva.
Joan Ramon Batlle Ventura
L’Arboç
