¡A Segunda, oé!

1
1370

El dia de sant Joaquim i santa Anna d’aquest any el Sabadell tornava a la 2a Divisió de futbol (2a A) gràcies a eliminar el Barça B, que es quedava a 2a B (per cert, no ho he entès mai, això: per què no en diuen 1a, 2a, 3a, etc.?). Els seguidors del Sabadell –no sé des d’on els gravaven, perquè el camp era buit– cridaven: “!A Segunda, oé, a Segunda, oé…!”. És curiós: fa pocs dies molts culers cridaven el mateix, però per celebrar que l’Espanyol havia baixat de 1a a 2a (al Camp Nou, per a més inri).

No explico això per alliberar pulsions futbolístiques meves, ni per posar malviure enlloc –rebem tots–, ni per constatar com exactament el mateix crit pot servir per celebrar tant un ascens com un descens (quines coses té la passió, Déu meu…!), sinó per lamentar que tots els crits, absolutament tots, a favor o en contra, en partits guanyats i en partits perduts, en dinàmica ascendent o descendent, etc., es profereixen en castellà.

No ho puc demostrar ni m’hi puc jugar res (la meva mare ens va prohibir jugar-nos diners en cap aposta, perquè era pecat), però puc assegurar –malgrat que poc sé llegir els llavis– que tots els crits, tots els renecs, tots els insults, totes les consignes, tots els missatges d’ànim, tots els consells tàctics… i tots els diàlegs, absolutament tots, es produeixen en castellà entre els futbolistes, els tècnics, els dirigents, els metges i els encarregats del material. Em refereixo a tots els equips catalans professionals, incloent-hi el Barça i la nostra selecció nacional. Als equips, com que hi ha gent de moltes llengües diferents, mira, però a la selecció –almenys– no haurien de parlar en català? Són els herois dels nostres infants (i dels nostres no tan infants) i els farien arribar el testimoni d’una actitud que ens ajudaria molt.

Tant de bo que m’equivoqués i algú em pogués demostrar que no és veritat, això que dic! Amb quina satisfacció rectificaria i demanaria perdó! Però no, amics i amigues meus, tan segura tingués la rifa de Madrid, que deia l’Anita, una veïna que ens feia d’àvia.

I el públic igual, eh…, que amb això he començat. Sempre que vaig al camp del Barça –que són molt poques vegades, la veritat– crido gairebé tot el que crida tothom, però en català. Em sento molt il·lús –gilipollas, em deuen dir els qui em senten–, però puc assegurar que tots –o gairebé tots– tenen una mètrica que és perfectament assimilable al mateix crit en català (campeones/campions –cam-pi-ó-ons–; fuera/fora; así, así, así gana el Madrid / així, així, així guanya el Madrid; a Segunda / a Segona; presidente dimisión / president dimissió; Vete al teatro, Mourinho vete al teatro / Ves al teatre, Mourinho ves al teatre… i fins i tot altres de tan mal gust (i que no he cridat mai) com perico que vuela, perico a la cazuela / perico que vola, perico a la cassola, o ese portugués, hijo p… es / aquest portuguès, fill de p… és). Què us diré…

Crec que molts dels protagonistes d’això que denuncio ens n’haurien de donar alguna explicació, de tot plegat, no trobeu?

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI