Avorriment silenciat… per un gol

La nostra societat pateix un mal crònic i preocupant: l’avorriment.

Contemplar atònit com masses descontrolades de seguidors esportius es llancen al carrer per acomiadar el seu ídol, que, per cert, no ha estat un exemple d’ensenyament cultural ètic i responsable, em causa vergonya aliena. Aquests seguidors viuen dins d’una immensa “falsa bombolla” on el criteri no existeix, i les actituds i els raonaments formatius, malauradament, són silenciades… per un “gol”.

Aquesta pobresa desenfrenada condueix a un deteriorament social, trist i dolorós, que observo imparcialment des de la meva humil talaia. Com és possible que no siguem capaços de reaccionar davant tant descontrol? Veig, als diaris i a la televisió, imatges i reaccions xocants amb la meva manera de ser i entendre les coses senzilles de la vida, i contrasto la tasca mèdica i sanitària, la immigració, el desnonament, la pobresa… amb un “gol” (VERGONYA aliena en majúscules).

En el terreny polític, l’avorriment també s’acomoda entre el ciutadà del carrer, alimentant la indiferència, la mesquinesa i l’avarícia de poder. La persona no és capaç de discernir, raonar, dialogar, no pren partit en la greu situació actual, senzillament “s’avorreix” i s’escapa de la seva frustració personal afermant-se en algun mecanisme de defensa, com pot ser l’evasió, la indiferència o el mal humor; no protesta, calla o rebenta. Si a tot això se li suma una precarietat laboral, una pobresa espiritual, una falta de voluntat i confiança en els seus governants…, l’home queda a mercè de les masses, encobrint la seva incapacitat cultural i humana, i d’un buit espiritual total.

El poeta indi Rabindranath Tagore escrivia: “Llegim malament el món, i després diem que ens enganya”.  Per pensar-hi.

Ramon Caba Robletto

Vilobí del Penedès