Malauradament, seguim convivint amb l’amenaça de la por. Cada dia ens adverteixen que podem ser contagiats i, en conseqüència, augmenta la nostra vigilància, però també creix la nostra inquietud i la preocupació. La pandèmia ens ha obligat a reflexionar sobre la nostra condició d’éssers humans, fràgils i vulnerables. Tot plegat ens ha connectat amb una de les pors més bàsiques i instintives: la por de la mort.
La societat actual fuig de la mort, l’ha embolcallat d’un vel de secretisme i ha construït un món artificial en el qual la mort no té lloc. Així i tot, és gràcies a la mort que les persones adquirim plenament consciència de la nostra vida. La idea que ens en fem depèn en gran part del nostre sistema de valors. Així doncs, associem tot el que som, el nostre cos físic, les nostres coses, les nostres relacions, el nostre cervell, en el que creiem que som i el que dona sentit al que som, és a dir, a la nostra vida. És normal, doncs, que la por de la mort aflori sense pietat dins nostre, produint una profunda buidor.
Moltes vegades, davant de grans tragèdies personals, quan la vida ens sacseja durament, ens preguntem pel sentit de la vida. La qüestió és si considerem que només som un cos físic o si som alguna cosa més que un grapat de connexions neuronals, cèl·lules, proteïnes i aigua. Al llarg de la història grans pensadors han afirmat la idea que el cos humà és un compost de dues substàncies: matèria i ànima.
La doctora barcelonina Luján Comas, anestesiòloga de l’Hospital de la Vall d’Hebron, i el doctor Pin Van Lommel, cardiòleg i científic holandès, afirmen que “la consciència o la ment no és un producte del nostre cervell, no es troba en el cervell, sinó que utilitza el cervell”. El doctor Sam Parnia, membre de la unitat de medicina pulmonar i cures crítiques de la Universitat de Nova York, ens explica que “sens dubte és possible que la consciència o ment sigui una entitat científica encara no descoberta, que no necessàriament sigui produïda per l’activitat del cervell”. La ment, doncs, sorgeix del correcte funcionament del cervell, però no és el cervell. La possibilitat que aquesta entitat que anomenem ment o consciència no sigui produïda pel cervell ens obre una porta a l’espiritualitat de l’ànima. La ciència ens diu que també som energia i, com a tal, no es pot crear ni destruir, es transforma i perdura.
Si podem arribar a aquesta autoconsciència espiritual, s’allunya la por de la mort, tant la nostra com la d’aquelles persones que, malauradament, ja no hi són. Ens ofereix una altra mirada de la nostra existència, alhora que ens proporciona més tranquil·litat i benestar.
Per mi, la mort és mestra de vida. M’ha assignat lliçons de vida que he hagut d’admetre, mirant-la de cara, l’he vista de molt a prop en els meus éssers estimats que ja no hi són i en cada una de les persones que diàriament acompanyo en consulta, persones que han passat o estan passant per un dol, que despullen la seva ànima, i doblegades pel dolor van esmicolant i abraçant aquesta idea de consciència espiritual, de metamorfosi de l’ànima. En definitiva, trobant un altre sentit a la mort, més enllà de la mort física i, en conseqüència, transformant les seves vides.
