Tot rememorant la consigna de la Marsellesa, així expressava Jordi Cuixart la necessitat i la urgència d’anar a votar el 14F. La maniobra del PSC i la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ens situen encara més davant d’un deure patriòtic.
I la covid-19? Posant les dificultats a escala de la vida diària, bé hem de reconèixer que estem duent a terme un munt d’actes quotidians que per si mateixos pateixen el fregadís de la pandèmia: anar a treballar, a comprar a la plaça, entrar en qualsevol botiga, anar la farmàcia, al metge, al súper… I no descartem Correus, per a tramitar-hi, precisament, el vot a distància. Tot això ho fem en situació de confinament i en el context de la por generalitzada. A banda, doncs, de situacions personals de contagi o malaltia, és legítim pensar que anar a votar el 14F té un risc molt semblant i potser menor que els actes que hem de dur a terme per imperatiu familiar o sanitari. Probablement no s’albira, en el panorama electoral, un lideratge absolut que faci esperar accions brillants i efectives a primer termini. Per això cal exigir, entre tots, el consens. Tanmateix, no hi ha engany possible: coneixem la procedència, les intencions o les rebaixes sota capa de progrés dels contraris…
Malauradament, la urgència queda dissimulada –“ja s’ho faran, tots són iguals”!– amb la coartada del cansament o la decepció i les crítiques entre polítics. Però és el que tenim… L’administració de la pandèmia ha tingut i té, certament, arestes. No obstant això, com en tot, cal frenar el primer impuls i, ara més que mai, fer memòria del conjunt, tot constatant la complexitat de la situació, les mancances estructurals de Catalunya, el tracte històric i el repte del present…
Hi ha en joc immediatament la llei d’ensenyament, la immersió lingüística, la sobirania del Parlament, sotmès en la seva legislació progressista a retalls i a pressions institucionals; i tantes coses…! I, sobretot, el malbaratament de tot un esforç i una esperança. Estem embarcats…
I què hem de votar? Com sempre, el vot és una qüestió de confiança a unes persones i respon al coneixement de la seva trajectòria. En qualsevol cas, hem de votar per Catalunya i per aquells sectors socials que més necessiten una política d’igualtat; per la dignificació col·lectiva a través de la participació democràtica; perquè les fonts de riquesa estiguin més repartides; perquè en aquesta república, i ja en el previ assaig que caldria començar des d’ara, ser bons i solidaris sigui més fàcil, més accessible i més natural.
