Les cares de la pandèmia

El Carles Comajuncosas té 42 anys i viu, amb la seva família a Moja. El dia 8 de febrer li van donar l’alta després d’un mes sencer hospitalitzat per covid. El dia 6 de gener, després de tres dies amb dècimes, van fer-li un test d’antígens, va donar positiu i va tornar a casa pensant que en deu dies estaria bé. Però els tres dies següents va continuar amb febre i antitèrmics i des del CatSalut van recomanar-li anar a urgències de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès. “Vaig entrar ben tranquil perquè no em costava respirar, no tenia tos, ni maldecap… Però em van fer una radiografia i em van dir que per previsió era millor que ingressés. Vaig trucar a la meva dona per dir-li que no s’esperés al cotxe, que em quedava”.

Va estar uns dies en una habitació doble, amb un altre malalt de covid. Al principi no tenia cap dificultat per respirar, però amb els dies va anar notant que es cansava més quan es movia per l’habitació i que cada vegada necessitava més oxigen. “Al final em van dir que, també per precaució, em portaven en un box a part amb mascareta tot el dia. Només hi vaig estar un dia, perquè l’endemà ja em van traslladar als Camils, directe a l’UCI amb pneumònia bilateral”. S’hi va estar tretze dies.

“Una de les nits em vaig trobar molt malament, no sabia com posar-me. Recordo perfectament que la infermera em va dir que, si volia continuar respirant, em posés bocaterrosa. L’endemà al matí la doctora em comunicà que les coses no anaven bé, que més del 80% de la meva capacitat respiratòria era assistida i que em faria un tractament de xoc. Si en 24 hores no funcionava, m’haurà d’intubar. Vaig preguntar-li si jo podia fer alguna cosa per millorar, però em va dir que no. Això em va costar d’assumir, veia que estava en caiguda lliure i no podia fer res per revertir-ho”. Per no ensorrar-se, pensava en tot el que faria quan es recuperés: “Només pensava que no me’n podia anar, que tenia moltes coses per fer i per viure i que m’havia de quedar”. Afortunadament va respondre bé al tractament. “Aquest tractament és com llençar una moneda a l’aire, si surt cara et funciona, si et surt creu… Jo vaig tenir sort i em va tocar cara”, diu.

L’endemà tornava a estar estable, però encara li quedaven dies a l’UCI pel davant. “Estava uns dies estable i després tenia una baixada… em passava hores mirant els monitors per veure com anava d’oxigen”, explica. De mica en mica va anar millorant, introduint líquids i aliments progressivament després de dies sense ingerir cap aliment perquè tota l’energia del cos es concentrés a respirar. Finalment va arribar el dia en què la metgessa va anunciar-li que l’endemà el passaven a planta. Va encaixar la notícia amb molta prudència: “tenia la sensació que fins llavors tot havien estat revessos. Em trobava bé i em van ingressar, semblava que millorava i vaig acabar en un box, d’allà a l’UCI, estava estable i vaig empitjorar… Massa caigudes, no ho entenia”. Potser per això, quan va arribar a planta no va tenir la necessitat de voler l’alta, “després de tot, tenia molt clar que m’havia d’anar recuperant a poc a poc, que ja arribaria el dia que tornaria a casa”. La sensació d’anar-se recuperant el va fer valorar accions molt bàsiques: “la primera vegada que vaig tornar a menjar un iogurt no m’ho podia creure, o l’alegria que vaig tenir quan em vaig poder raspallar de nou les dents o em vaig posar uns mitjons”, explica.

Després d’un dia a planta de l’Hospital Sant Camil, va tornar al Comarcal de l’Alt Penedès per acabar-se de recuperar. Al cap d’una setmana, un mes després d’haver ingressat, amb 14 quilos menys i encara amb dificultats per respirar, va ser donat d’alta.

Avui dia, tot i estar ja molt recuperat i sense cap efecte secundari, va tres cops per setmana a fer rehabilitació respiratòria a l’hospital: “Em trobo bé, encara em queda feina a fer per recuperar-me del tot, però noto com vaig millorant dia a dia i com vaig recuperant de nou la meva vida”, indica.

Finals de gener del 20, comença un nou projecte als Nens del Vendrell, amb nova junta, noves il·lusions i moltes ganes de fer una gran temporada. Comencem amb un assaig solidari molt participatiu, uns tallers que van anar molt bé i podem fer dos assajos; l’últim, l’assaig lila, en què posem quints de la torre de 8 i quarts al 3 de 9; però, sobretot, on es respirava un ambient d’ambició i voluntat de fer bé les coses.

Arriba l’11 de març i la Coordinadora ens envia un correu recomanant que aquell dia ja no hi hagi assaig, i que estiguem atents a les informacions que ens aniran fent arribar. La veritat és que fins al dia d’avui la Coordinadora ha estat molt pendent de les colles, i és un fet que els hem d’agrair, per l’esforç que estan fent, perquè en el moment de la represa hi siguem totes.

Pel que fa als Nens, vam començar a fer activitats de manera virtual, per intentar mantenir connectada tota la colla, fent entrevistes cada dia a les 7 de la tarda, setmanes culturals com la Setmana de Sant Jordi o la Setmana Pau Casals… Fem també l’exposició per celebrar els 50 anys d’“El concurs del segle”, al Museu Deu, i l’homenatge als castellers del concurs.

Ens aboquem també en el nostre projecte solidari, el Fem Pinya, pensat per ajudar a través de beques menjador, però com que hi havia escola, es va convertir en targetes moneder, gràcies a les quals les famílies en estat de vulnerabilitat podien comprar menjar al comerç local. És en aquells moments quan hi ha una gran onada de solidaritat, d’entitats del poble, de particulars, de gremis professionals… Fem diverses activitats per fer més gran aquest projecte i poder ajudar al nombre més gran de famílies, per exemple, amb un torneig de futbol virtual per Twitch, amb moltes col·laboracions, entrevistes i actuacions musicals.

Però la nostra raó de ser és fer castells i hi ha dates que tenim marcades en vermell al calendari, com la festa major, després arriba la Fira…; tenim els sentiments a flor de pell, no podrem actuar a plaça Vella. Per moltes activitats que fem, presencials aquest cop (tasts de vins, concerts…), nosaltres el que volem és fer castells, ensenyar al poble tot el que hem fet al local, sentir el seu escalf, els seus aplaudiments, els seus crits, els seus silencis (el silenci d’una plaça Vella plena posa la pell de gallina).

Desitgem que quan ens puguem retrobar al local d’assaig i a les places puguem gaudir d’aquesta activitat que tant ens estimem, que siguem solidàries, compromeses i generoses. Els valors castellers marquen el camí per ser millors, sempre.

A la nostra residència vam sentir a parlar de la covid-19 a primers d’any, pels mitjans de comunicació, igual que tothom. Ens semblava una malaltia llunyana. A meitats de mes, gairebé d’un dia per l’altre, vam passar de tenir les portes obertes de vuit del matí a vuit del vespre, a tancar la residència per a tots els familiars i serveis externs. I des d’aleshores, fa tot just un any, i fins a la setmana passada els 50 residents no han pogut sortir a passejar fora de la llar.

Afortunadament, no hem patit cap mort per covid-19, tot i que sí que hem tingut dos casos positius asimptomàtics. Ens van agafar totalment d’imprevist: una de les nostres residents el mes de febrer havia estat hospitalitzada i va ser donada d’alta el març. Quan vam fer el primer cribratge a la residència, va donar positiu. Ella i la seva companya d’habitació, totes dues amb més de 90 anys. Ens vam quedar de pedra, se’ns van disparar totes les alarmes, teníem un enemic invisible que no sabíem com atacar-lo. Teníem la sensació d’estar desemparats, sense EPI, sense saber com actuar davant el virus. Vam demanar suport a Salut, a Benestar, al CAP… però tots anàvem igual de perduts.

Davant d’aquests dos positius, vam decidir confinar els avis a les habitacions, els vam posar teles i ràdios perquè no se sentissin tan sols i vam comprar un telèfon mòbil i una tauleta per poder fer videotrucades amb els seus familiars. Va ser molt dur per ells perquè van deixar de compartir espais, de fer activitats junts, de sortir a passejar, de tenir visites… Ens veien a nosaltres disfressades amb les EPI i molts, sobretot els que tenen alguna demència, no ho entenien. Per nosaltres, les treballadores de la residència, també va ser molt dur perquè vam haver d’aprendre a treballar d’una manera completament diferent, fent una atenció més hospitalària, portant els àpats a les habitacions, aprenent a posar-nos i treure’ns les EPI, deixant de tenir tant contacte físic com teníem amb els avis i les àvies i amb molta por que el virus s’escampés entre els residents i que el poguéssim portar a casa nostra, perquè totes havíem estat en contacte amb els dos casos positius. Van ser dies de molt neguit.

Justament, per cuidar les dues àvies que havien donat positiu una de les treballadores geriàtriques es va confinar tres setmanes amb elles. Va deixar el marit i els fills a casa per cuidar-les. Finalment les residents es van recuperar i la cuidadora no va encomanar-se. El sacrifici va valdre la pena i, per sort, vam poder contenir el virus, cap altre resident ni cap treballadora de la residència va donar positiu.

Ara bé, el que ens pensàvem que serien unes setmanes de confinament es va anar allargant durant mesos i els efectes emocionals, psicològics i físics entre els i les residents es va anar fent més evidents. D’un dia per l’altre la residència va deixar de ser un lloc alegre, els avis estaven amoïnats, tristos, enyoraven fer activitats conjuntes, veure els seus familiars, les carícies de les treballadores, sortir a fora… Tot i això, he de dir que els avis ens han donat una gran una lliçó de vida i fortalesa perquè han sabut tirar endavant malgrat totes les adversitats que ha comportat la pandèmia.

Tot aquest any també ha estat molt dur per a les famílies. Durant mesos cada dia jo mateixa els escrivia un correu a cadascuna explicant com es trobava el seu familiar, què havia fet al llarg del dia, els enviava alguna foto, però tant de temps sense visites ha estat difícil de gestionar per tots.

Fa unes setmanes que tots els residents i treballadores de la residència estan vacunats. Respirem una mica més tranquils. Esperem deixar enrere del tot aquests mesos de nervis, de por, de molta feina adaptant constantment protocols, de treballar moltes més hores per cobrir baixes i poder atendre bé els residents, de molt de cansament físic i emocional. Ha estat un any duríssim que alhora ens ha servit per treure la nostra part més humana, per unir-nos com a equip i per aprendre que fent pinya i treballant plegats som més forts.

Just fa un any els centres escolars vam haver de tancar les portes a correcuita a causa de la irrupció sobtada de la pandèmia ocasionada per la covid-19. D’aleshores ençà, i sobretot amb la reobertura al setembre, hem hagut d’introduir diversos canvis per adaptar-nos a la nova realitat. Un dels efectes més palpables ha estat la digitalització de la tasca docent, amb la necessitat de poder oferir classes virtuals i dinamitzar la plataforma Google Classroom, amb l’objectiu que l’alumnat tingui accés sempre a materials i contacte amb el professorat. En aquest sentit, al nostre centre hem creat l’eina VirtuAlt, des d’on agrupem tots els recursos necessaris per fer possible l’ensenyament en línia quan és necessari. D’altra banda, les mesures per a la prevenció del virus ens han obligat a reduir ràtios i establir grups bombolla, fet que ha incidit en una millora notable de la convivència i dels resultats acadèmics. Un altre aspecte en què hem hagut d’introduir canvis és en el protocol d’entrada al centre, per reduir les possibilitats de contagi (entrada ordenada per grups, presa de temperatura, gel higiènic, etc.). Finalment, l’obligatorietat de reduir la interacció entre grups ens ha forçat a “congelar” diversos projectes singulars del centre, mentre esperem que la situació millor per reprendre’ls.

Les entitats esportives han notat l’embat de la covid-19 amb una aturada de la competició i de bona part dels entrenaments. Ruben Agulló és el director tècnic del Club Voleibol Vilafranca, amb més de 150 jugadores i jugadors. “Al principi, seguint la inèrcia, vam adaptar l’activitat per fer entrenaments des de casa i videoconferències per mantenir el contacte. Va funcionar un temps, però de mica en mica la gent es va desmotivar. El que volíem totes era fer esport, no estar darrere l’ordinador”. També van viure amb perplexitat com s’anava recuperant l’activitat de molts sectors menys el de l’esport: “quan veies bars i terrasses plens et preguntaves, com és que ells poden obrir i nosaltres, que fem esport i salut, no?”. La pandèmia ha estat també un daltabaix econòmic per als clubs esportius, “nosaltres ja havíem cobrat els rebuts perquè la competició havia començat i havíem de pagar l’assegurança a la Federació”, explica Agulló. Per compensar, a l’estiu van allargar els entrenaments ja presencials fins a finals de juliol i van iniciar la temporada a mitjan agost. “Com a club ens hem vist atrapats. Som molt conscients de les dificultats econòmiques que viuen moltes famílies i intentem ajustar les quotes, però estem lligats de mans i peus, perquè tenim unes despeses que cal afrontar”, comenta.

El 23 de juliol va ser un dia important per a la Lídia Viñas i la seva parella, veïns de Vilafranca. Van ser pares de la Ivet, la seva primera filla. La nena va néixer enmig de la pandèmia amb tot el que això comporta: bona part de l’embaràs confinada, visites i ecografies sense acompanyant, estada a l’hospital tots tres sols i, en arribar a casa, visites restringides, amb distància i amb mascareta.

“Em vaig quedar embarassada l’octubre del 2019, per tant, la pandèmia va arribar a la meitat de l’embaràs”, explica la Lídia. A la primera ecografia el seu company la va poder acompanyar. Va ser la primera i última vegada, abans del part, que va poder entrar amb ella en una consulta. “Em va saber molt de greu i em va costar d’entendre que no pogués entrar. Tot i que hi vam insistir molt, ens van dir que no, que per seguretat hi havia d’haver el mínim de persones possible. Per tant, el meu company l’única vegada que va veure la nostra filla abans que nasqués va ser a l’eco de les 12 setmanes”, comenta.

A l’hora del part sí que van poder estar junts, i també les 48 hores posteriors abans que li donessin l’alta. Al part, però, va arribar sense haver pogut assistir a cap classe de preparació (es van anul·lar totes) i amb molts dubtes que va intentar resoldre pel seu compte. “És la meva primera filla, no tenia cap experiència i vaig haver d’espavilar-me buscant informació a internet i mirant molts vídeos a Youtube”, comenta la Lídia.

Malgrat la situació, aquesta jove vilafranquina diu no haver tingut por durant l’embaràs i el part. Explica que va estar els quatre últims mesos d’embaràs sense pràcticament sortir de casa i prenent totes les mesures de seguretat i que mèdicament va sentir-se segura: “vaig fer totes les visites de control amb la llevadora i els ginecòlegs que em tocaven, totes van ser presencials i em vaig sentir segura i ben atesa en tot moment”.

La Ivet va néixer a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès. Un cop a casa, van restringir les visites només a la família i esglaonadament, sempre amb les portes obertes, amb mascareta i sense tocar la petita: “Em va saber greu haver de prendre totes aquestes mesures, però tenia por i patia per la nena”, diu.

“La maternitat, malgrat viure-la molt diferent del que mai m’hagués imaginat, ha estat el millor que m’ha passat. La creu del 2020 ha estat la mort del meu avi, també durant la pandèmia i sense poder-li presentar la seva besneta ni anar al seu enterrament”, comenta la Lídia. El seu avi, de 93 anys, vivia en una residència de la comarca i va morir a finals d’any: “no vam poder fer res, només van anar al cementiri els seus fills, la resta de la família ens vam quedar a casa, pensant en ell i intentant acomiadar-lo des de la distància”, conclou.

Encara tenim gravat a la nostra ment aquell 14 de març. Nosaltres i el nostre equip estàvem davant les portes del Barretet. El soroll de les reixes va ser aquell dia més fort que mai. Ho vam deixar tot net, cadires plegades, neveres desendollades, escombrat i fregat. No marxàvem de vacances, ens havien demanat de tancar.

A fora la terrassa ens acomiadàvem amb una sensació superestranya, però el que més pesava era la incertesa. Tots ens fèiem les mateixes preguntes: Quants dies? Que passarà amb nosaltres?

Comença la bogeria i hem de solucionar mil temes. Les comandes dels proveïdors per a un cap de setmana que teníem ple, el problema de les neveres plenes, assegurar el benestar de l’equip negociant ERTO, el pagament del lloguer, de subministraments… Venien dies de molt atabalament.

A l’Ulisses se li van cancel·lar els assajos i bolos per a la temporada de primavera i estiu. Això ens feia pensar també en l’exposició a la nostra sala d’art, inaugurada feia dos dies i que quedava tancada entre quatre parets sense poder-se lluir. Què passarà amb el món de la cultura?

Comença l’aïllament a casa. Quina sensació més estranya! L’hostaleria requereix moltes hores i, de cop i volta, tens totes les hores del món. No para de venir-te al cap tot el que has deixat de fer: la nova carta d’estiu, els tastos que deixàvem aturats per a la nova carta de vins… I cada matí pendents de les notícies. Quins ajuts hi haurà? L’Ajuntament ajornarà impostos? Algú ens preguntarà en quin punt estem o què necessitem? Res. Tothom callat.

Tres mesos més tard, després de pròrrogues i més pròrrogues, tornem a obrir. La incertesa persisteix… Per quant de temps? Qui vindrà a aquest poblet una mica allunyat de tot? Però a l’estiu tota cuca viu i això ens dona ànims. S’obre una època de coses noves: gel desinfectant, mascaretes, màquines d’ozó per desinfectar, disminució de l’aforament, menys taules i de menys comensals, reducció d’horaris… Podem amb tot, però amb la sensació de solitud i d’oblit de les administracions autonòmica, estatal i, sobretot, la local. Hem de continuar sols, assumint la pujada d’impostos de l’Ajuntament i la seva completa desídia cap a nosaltres.

Després de tres mesos, un altre tancament, que encara que el vèiem a venir, ens va afectar molt més. Segurament perquè no hi havia el factor sorpresa del primer. Aquest cop el vam viure amb recel i, per què no dir-ho, amb ràbia, per les comparacions amb altres sectors.

Un mes i mig més i tornem a la feina. No ha estat tant com l’altra vegada, però que llarg s’ha fet! Ara tenim restriccions horàries, restriccions territorials, d’aforament, de nombre de comensals, nits tancades i, amb tot, tornem a la feina amb molta recança sobre com anirà tot. Fins quan?

El dia d’avui tenim obert, complim totes les normes sanitàries i atenem els clients amb la millor actitud i el millor somriure, i encara que sota la mascareta no es vegi, els ulls ens brillem de felicitat.

La Montse Couso és de Vilanova i la Geltrú i fa 24 anys que treballa com a auxiliar d’infermeria a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès. Treballa a la planta de covid-19 des del març del 2020, quan va ingressar al centre el primer pacient amb coronavirus. “Amb trenta anys d’experiència laboral mai he viscut res igual, no m’ho hagués imaginat mai”, diu. Però malgrat la cruesa de la situació i totes les dificultats que el personal sanitari ha hagut d’afrontar, insisteix que “no ens ha quedat cap altre remei que afrontar la situació per poder tirar endavant. Hem tingut por, incertesa, angoixa, tristesa, cansament, impotència… però ens n’hem sortit, i sense l’ajuda dels polítics!” comenta.

Però tot i adaptar-se, hi ha un aspecte que sempre la impacta i emocionalment l’afecta: la soledat dels pacients: “És una situació molt trista perquè veus el pacient tan sol… La gent més jove té mòbils o tauletes i es distreu més, però els més grans no. Et veuen tan protegida que s’espanten, vols parlar amb ells i entre mascareta i pantalla no t’entenen i tot plegat es fa difícil”, comenta Couso. “La covid ha suposat un punt d’inflexió. Hi ha un abans i un després en tots nosaltres, laboralment però també emocionalment”, explica l’auxiliar d’infermeria.

La primera onada va ser, per Montse Couso, la més complicada. Explica que el virus els va agafar d’imprevist i no tenien tot el material de protecció: “Al principi no teníem bates, ens les fabricàvem amb bosses d’escombraries entre tots”, indica. I és justament el treball en equip el que, per ella, els ha ajudat a tirar endavant: “Si hi ha res bo en la situació que hem viscut i vivim és que tot el personal ha fet una pinya: metges, infermeres, auxiliars, personal de neteja, de cuina, d’administració…, tots ens donem suport uns als altres i treballem plegats per superar la covid”.

Els dies són llargs i durs a la planta covid-19 i costa arribar a casa sense pensar en els malalts. “Jo, per mantenir-me positiva, busco alguna cosa que em distregui”, diu.

El mes que ve, la vilanovina Llorens Llibres complirà el seu cinquantè aniversari. El complirà, però no el celebrarà. No és època de festes. I encara bo que hi podrà arribar, perquè, segons explica la llibretera Rosana Lluch, al principi del confinament va arribar a patir per la continuïtat del negoci: “Quan et diuen que és una pandèmia, el que ha llegit una mica d’història ja sap que va per llarg, i tens personal, tens uns pagaments que no saps si podràs afrontar, tens molts diners en estoc i no saps si durarà un, dos o sis mesos”.

Després, ja es va anar ressituant, i diversos factors van confluir per tornar a veure la llum: el suport del gremi de llibreries, el projecte Llibreries Obertes, el suport de l’administració i, sobretot sobretot, el fet que la seva clientela “descobrís” la pàgina web de Llorens Llibres: “nosaltres som una llibreria de Vilanova, de comarca, i no estem preparats per enfrontar-nos a plataformes totals de serveis, que aquests sí que hi han guanyat molt; però sí que a la nostra pàgina web es pot consultar a temps real la base de dades de llibres que tenim, i a partir de l’abril comencem a fer comandes a través del web i tenim un servei que repartim llibres a casa”. Rosana Lluch afirma amb contundència que “el suport dels clients ens va donar moltíssims ànims per continuar; me’n trobava pel carrer i em deien ‘Ànims, que hi tornarem’, i és quan t’adonaves que no estàvem soles, que hi havia gent que seguia tenint interès en els llibres i que valia la pena”.

De Sant Jordi, què dir-ne? La jornada es va perdre, com també augura que es perdrà enguany; almenys, tal com l’entenem de sempre. I la festa del 23 de juliol, doncs la veu com “una data testimonial, va ser un dia d’estiu bonic per comprar llibres”, però res comparable amb Sant Jordi. Tampoc es poden fer a la llibreria presentacions de llibres (se n’ha fet una per facebook) i ho veu complicat a curt termini, ja que, amb les restriccions d’espai del 30% de l’aforament, “si deixes entrar trenta persones, no pot venir ningú a comprar; si faig una presentació, la llibreria ha d’estar tancada”.

Sobre el fet que no es permetés obrir les llibreries alguns dissabtes, Rosana Lluch es pregunta: “Què som nosaltres, cultura o comerç?”. En aquest sentit, aplaudeix les negociacions que van fer el Gremi de Llibreters de Catalunya i la Cambra del Llibre de Catalunya amb el Govern de la Generalitat per decretar que fossin considerats “essencials”. I és que per a molta molta molta gent, llegir és essencial. “El que més ha acompanyat aquesta època d’incertesa, el refugi de molta gent, ha estat llegir, i la gent de més de 60 anys, que és un tram que llegeix molt, com que no es movia de casa o sortia molt poc, què feia? Doncs llegia”.

Sóc l’Adrià Nicolàs i tinc 27 anys. Quan va venir el primer estat d’alarma (cap de setmana 14-15 de març del 2020) amb la primera onada a Europa jo em trobava a Bèlgica, en un congrés d’estudiants de doctorat del camp de la recerca científica. Assistir a aquell congrés ja em va generar molts dubtes, a Europa es començava a notar i, ara ho reconec, va ser una irresponsabilitat. El divendres el congrés es va suspendre a última hora i el meu vol no tornava a casa nostra fins al dilluns següent. Per sort, una col·lega em va acollir a casa seva, ja que Bèlgica també ho tancava tot, i vaig poder agafar un vol el diumenge a la tarda a correcuita i amb molta por. Llavors encara anàvem sense mascaretes a tot arreu (fins i tot als aeroports).

Quan vaig tornar a la feina va ser un desgavell desmesurat, ningú hi anava (òbviament) i no estàvem acostumats a “fer recerca” des de casa. Poca recerca puc fer jo des del meu ordinador… Així i tot, el confinament domiciliari em va donar l’empenta que necessitava per començar a redactar la meva tesi i a organitzar-me mentalment tot el que tenia volant. L’escriptura de la tesi sempre es deixa per als últims mesos, i llavors tot és un estrès. Aquest fet el defineixo molt positivament quant a la feina. També mencionar l’altra cara de la mateixa moneda, a escala experimental el meu projecte se n’ha ressentit. S’ha notat una pausa, un temps que no puc recuperar, el món de la recerca funciona per beques i hi ha un temps limitat. I en molts casos l’ajornament i el derogament no surten a l’ordre del dia.

Quan tot tornava a semblar que anava sobre rodes, va venir la segona onada de la pandèmia (novembre) i em va agafar a Munic, on estava fent una estada de recerca de tres mesos. En aquesta segona ocasió sí que va suposar-me un cop molt dur. No és el mateix passar-lo a casa al costat dels teus, que a més de mil quilòmetres de distància sense conèixer gairebé ningú allà.

El fet és que allà vaig entrar en un pou bastant profund de negativitat i depressió… A la feina les coses no sortien i, quan això passa, sempre esperes poder comptar amb el suport del teu entorn social. Però, clar, el meu entorn social era gairebé nul, acabava de deixar una relació que havia estat efervescent, Alemanya va tancar tots els espais culturals i gastronòmics…, tot se’m va fer una muntanya. Trucades amb la família i les amigues entre llàgrimes eren el pa de cada dia. Per sort sempre hi ha algú, també allà, amb qui poder-se escoltar mútuament i ens vam acompanyar durant els pitjors dies.

Malgrat tota la situació, en un moment tan dolent com el que vaig viure, vaig aprendre a valorar les coses de les quals probablement sempre havia gaudit sense ser-ne conscient: les relacions humanes. Això és el que ens fa viure i mirar endavant. Tenir-les a prop o lluny, parlar-hi cada dia o un cop al mes. És igual. El més important és tenir-les presents, sentir-les a prop. I això és el que he après de la pandèmia. Un canvi de paradigma? No crec que n’hi hagi per tant. Però sí un enfocament diferent, un punt de vista molt més conscient: de qui soc, a qui estimo, qui m’estima, amb qui puc comptar i amb qui no.

Sentir-me acompanyat (no físicament, perquè era impossible) és el que em va fer alçar el cap i mirar endavant altra vegada amb un somriure.

L’arribada a casa després de dos dies de conduir ja us podeu imaginar com va ser d’emotiva. Ara des d’aquí tot ho visc ja d’una manera molt diferent.

La doctora Karla Malpica és Intensivista i treballa a l’UCI de l’Hospital Residència Sant Camil de Sant Pere de Ribes. Va començar a treballar en aquest centre el mes de novembre, després d’haver estat vivint i treballant a Anglaterra i Austràlia.

Aquesta doctora va deixar temporalment l’hospital per ser mare i quan hi va tornar es va trobar amb una realitat totalment diferent de la que havia deixat: “Hi ha un abans i un després de la irrupció de la covid i en la medicina intensiva és on es fa més visible”, comenta. “Abans les UCI eren una part molt desconeguda de l’hospital, hi arribaven els pacients més greus per recuperar-se, però les seves estades solien ser curtes. Amb la covid això ha canviat totalment perquè els pacients es posen molt greus i han d’estar molts dies i setmanes als llits d’intensius. I mentrestant no paren d’arribar nous candidats a ocupar-los”, explica.

Aquesta realitat, segons la doctora Malpica, ha fet canviar molt la seva especialitat: “Diria que és la que més ha canviat de tot l’hospital, perquè a planta quan baixa la quantitat de gent amb covid s’alliberen, però les UCI no. Des del moment que comencem a rebre pacients ja no baixem en setmanes i fins i tot mesos. La nostra feina està duplicada, estem al 200% des de fa mesos i això fa que el dia a dia sigui més complicat”, comenta.

Durant la primera onada l’Hospital Sant Camil va posar suport del departament de psicologia. El personal que treballa a l’UCI és el que més agraeixen i recorren a la seva ajuda. “Informar els familiars a través d’una trucada telefònica diària és el que més ens ha tocat”, comenta la doctora Malpica. “Tenir un familiar a l’UCI sempre ha estat dur, però abans de la covid les famílies podien veure els pacients i acompanyar-los i nosaltres explicar-los directament tot el que estava passant. Ara als metges ens toca aquest paper tan important però tan difícil de trucar-los cada dia per dir-los com va evolucionant el seu familiar. És el moment del dia que més ens toca a nivell psicològic, se’ns trenca l’ànima”, explica.

A banda d’aquestes experiències que veuen i viuen a l’hospital, un altre aspecte emocional que fa més difícil el dia a dia del personal sanitari de l’UCI és la càrrega laboral i l’horari que fan, amb el que això implica a l’hora de conciliar-lo amb la seva vida familiar.

La realitat és que no hi ha prou metges especialistes en Intensius per cobrir l’allau de demanda que ha portat la covid. “La majoria d’intensivistes busquen feina en grans hospitals de Barcelona i penso que a comarques en falten”, comenta.

Tot i la pandèmia, i la duresa del dia a dia a la Unitat de Cures Intensives, la doctora Malpica destaca que la covid ha fet que l’UCI hagi rebut equips especialitzats que abans no tenien i que tot l’equip humà d’UCI (metges, infermeres i personal de neteja) treballi molt més unit que abans “i això és beneficiós per a tots”.