La primavera del 2020 va ser el darrer encontre possible del circ amb el seu públic. La dècada dels 90 del segle passat, apuntalat pel moviment francès del théâtre dans la rue, van contemplar la magnífica revifalla del gènere, que seguí en extraordinària ascensió fins que la peremptòria necessitat de tancar-nos a casa per efecte de la pandèmia va interrompre-ho. Però enguany, amb la primavera esperem tornar a rebre el circ. No perquè el circ tingui més lligams amb la primavera que altres arts escèniques, però el temps festiu aproxima l’esperit del circ, l’espectacle plurigeneracional per excel·lència. En el circ, la plasticitat del cos, l’harmonia dels moviments, l’acudit, ràpid i precís, es fa intel·ligible a tots els enteniments i edats. Esperançats, doncs, confiem que aquesta primavera torni la cartellera del circ. Però l’actual realitat del circ català –que a finals dels anys 60 havia estat a una passa de ser engolit pel poti-poti comercial de la dita indústria de l’oci– no va esdevenir-se per art del fum.
Fa temps vaig assistir a una entrevista d’en Jaume Mateu, Tortell Poltrona. La primera pregunta era sobre la mena de circ que feien ell i la seva companyia; que tot seguit passà a “i què és això del circ contemporani?”. En Jaume respongué, didàctic: “Un cop acabada la II Guerra Europea, les grans famílies circenses van disgregar-se: el vell sistema d’escola familiar ja no donava resultat. Després, per allà els setanta quan vam començar nosaltres, coincidírem amb Michel Bidon [director del circ contemporani francès] i la seva companyia, el circ Aligre. Van poder veure el que nosaltres intentàvem de fer a Catalunya, van interessant-se pels nostres projectes. Anys després d’aquella feliç trobada, el 1990, Jack Lang, ministre de Cultura francès, aconseguí crear el Centre National des Arts du Cirque, escola de rang universitari. Una mica després, al Quebec, va néixer el Circ de Soleil a partir d’idees com les que vam estar parlant amb Bidon i altres creadors. A França, amb el suport d’una administració interessada, van trobar una solució per refer el circ i totes les arts del carrer. Alhora, al Quebec, van muntar el Cirque de Soleil, que després van enviar-nos perquè poguéssim parlar de circ contemporani. Però aquest circ de Soleil i el moviment francès ja estaven continguts en el nostre projecte dels anys setanta”. I reblà, concloent: “De fet, estèticament, el Soleil no és gaire diferent dels espectacles de Comediants, oi?”. La periodista, convençuda per la lliçó històrica del clown, respongué que sí, que sí.
És evident que la resposta de Jaume Mateu era esquemàtica i un pèl accelerada. Malgrat tot, no era cap mentida. Avui, aquesta primavera, el circ a Catalunya disposa ja d’un llarg repertori de noms que manifesten un panorama optimista: el Circ Cric i el Centre de Recerca de les Arts del Circ de S. Esteve de Palautordera; el circ Raluy; l’Escola Rogelio Rivel de Nou Barris; Trapezi, Fira del Circ de Reus; el Festival de Pallassos de Cornellà; Pepa Plana, Tortell Poltrona, els promotors Alfred Fort, Jordi Jané, Genís Matabosch, Xavier Barral…; les companyies Los Excèntrics, Los Galindo, Familia Ramírez, Escarlata Circus, i uns renovellats etc. etc.
