No és un agraïment retòric. Aquestes paraules em surten de l’ànima després de la vicissitud passada i que fou d’una gravetat quasi extrema. Sembla que quan estàs bé i saps que algú ho està passant molt malament, mai et penses de debò que et pugui tocar a tu. Fa dos mesos vaig ingressar a l’Hospital Comarcal de Vilafranca amb un quadre que, potser agreujat per la “pandèmia,” necessità custòdia a l’UCI. Allitada durant uns llarguíssims trenta dies i amb les anades i vingudes dels qui em cuidaven i procuraven cura, van passar moltes coses pel meu cap, records i records de tots els temps, amb la por que s’esvanissin de cop. Crec que una cosa em va empènyer a suportar aquella angoixa i no és altra que el constant contacte, nit i dia, amb els metges i infermeres que m’atenien. No va ser cap miracle la meva recuperació, va ser producte de l’atenció, la professionalitat, la comunicació i, sobretot, la tendresa de l’equip que em va fer el seguiment. Vilafranca ha de saber que té un lloc on em van salvar la vida, on han fet que continuï pensant i gaudint de totes aquelles recordances. Ara ja soc a casa. Agraïment a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, encomiat per mi, la meva família, i un reconeixement etern per a aquests treballadors de la medicina que tantes vegades resten en l’anonimat. Gràcies, doncs, a les doctores Revilla i Álvaro, al doctor Canet, el doctor Polanco i la seva mà dreta, l’Anna, a totes les infermeres d’urgències, igual que a l’infermer Joan Manel.
Carmen Reverté Clotet “Tati”
Vilafranca del Penedès
