[TEXT I FOTOS: Laia Delfa Lobato, estudiant del programa de Doctorat en Societat i Cultura a la Universitat de Barcelona]
La memòria d’un indret neix de la llavor dels seus paisatges, on convergeixen natura i cultura, i s’enriqueix d’experiències i vivències biogràfiques i personals. D’aquesta manera els elements patrimonials acaben sent testimonis perennes del passat, el present i el futur de la nostra història, i el patrimoni vilafranquí no n’és una excepció.
Si hom pensa en un paisatge amb llegat històric a Vilafranca, ràpidament se situa a l’indret que Sagarra descrigué com “un d’aquells llocs que fa sentir la importància d’haver nascut a Catalunya”. Just allà on diuen que Vilafranca troba origen, a la plaça Jaume I, davant del Vinseum, als peus de Santa Maria, enfocant la mirada a Cal Gomà.
Ben segur que aquest darrer emplaçament us deu haver fet dubtar, i és que aquest és el nom que rep, i que no molts coneixen, l’edificació d’origen medieval que actualment acull la Biblioteca Torras i Bages. Un element patrimonial que als gestors culturals ens crida especialment l’atenció, perquè destil·la cultura en estat pur, tant pel continent, com pel contingut.
Descobrir el contingut dels llibres endreçats a les seves prestatgeries ho deixaré a les mans i a l’elecció de cada un dels lectors, mai més ben dit, limitant-me a acompanyar-vos a (re)descobrir una edificació que, al meu parer, és sens dubte un element valuós de la nostra vila, que amaga, entre cicatrius arquitectòniques i vestigis del passat, més d’una singularitat.
Finestra d’estil gòtic
Una de les seves particularitats més belles és, sense dubte, la finestra d’estil gòtic del primer pis, tota feta de pedra i amb capitells decorats, que dona al carrer Ferran. Aquesta finestra és un dels elements arquitectònics que permet situar l’origen de l’edifici entre els segles XV i XVI, davant la impossibilitat de localitzar documents que hi refereixin. Un altre dels elements que ajuda a marcar la cronologia d’origen de Cal Gomà és la preciosa porxada de nou arcs adovellats que dona a la façana principal, i des de la qual tots ens hem distret observant una emmarcada Santa Maria. L’existència d’aquesta porxada al segon pis, la planta més ventilada, ens dona pistes sobre el fet que, possiblement, Cal Gomà fou una casa noble, o patrícia, de tres plantes, situant-se la planta noble o residencial al primer pis. De la planta baixa, a l’entrada de l’actual biblioteca, ràpidament crida l’atenció la gran escala de quart de volta i pedra massissa que convida a pujar fins a la primera planta, i l’abundància d’arcs rebaixats que fan intuir que possiblement, anys ençà, la planta baixa era permeable, és a dir que tan aviat podia ser una sola i gran planta, tal com la trobem avui, com dividir-se en dos locals més petits separats per una paret provisional, construïda tot emplenant l’espai buit dels arcs. Evidentment cada un dels locals comptava amb la seva porta d’entrada. Una, l’actual porta principal que dona accés a la biblioteca. L’altra, la que encara avui dia trobem a tocar de la finca contigua, just a sota del balcó més petit de la façana principal. En aquesta planta baixa que en els seus orígens era tan versàtil, també hi ha documents que segles més tard encara expliquen que a la part del darrere la casa comptava amb hort i jardí, característica habitual a les cases nobles originades els segles XV i XVI.
Cal Gomà, com és d’esperar sobretot pel fet que és un edifici que conta els seus anys per centenes, ha viscut diverses reformes. Hi ha indicis que una de les més importants es va dur a terme el segle XVIII. Alguns dels vestigis que encara avui dia es conserven d’aquesta reforma són tres balcons amb barana i volada de ferro forjat situats a la façana principal del segon pis, a més de la barana de ferro forjat que encara avui llueix l’escala de pedra que connecta la planta baixa amb el primer pis. Com a curiositat afegir que el primer document localitzat que es refereix a Cal Gomà, amb data del 9 de març de 1749, parla precisament d’unes reformes efectuades l’any 1740 i pagades pel noble Josep Monner i Amorós, natural d’Urgell, qui molt possiblement decidí afegir la balconada i la barana forjada.
Cal Gomà, a través d’herències, vendes i permutes, canvia diverses vegades de mans, fins que el 25 de novembre de 1854 Antonio Torras i Romeu i el seu fill Francisco Torras i Gomà, avi i pare respectivament d’un dels personatges eclesiàstics amb més rellevància de la història de Catalunya, el bisbe Torras i Bages, adquireixen l’edifici. Un cop morts primer l’avi i anys més tard el pare, fou el bisbe penedesenc el que finalment heretaria l’any 1894 l’edifici de Cal Gomà. El qual possiblement deu el seu nom a la casa on anteriorment vivia la família del bisbe Torras i Bages a les Cabanyes, on aquest va néixer, ja que se la coneixia per aquest mateix nom, Cal Gomà.
Entrant al segle XX Cal Gomà passà a ser propietat de la Diputació de Barcelona, a qui segueix pertanyent avui en dia, després que el bisbe Josep Torras i Bages la designés en morir a cinc hereus de confiança que en farien donació a la Casa Provincial de la Caritat de Barcelona, el 5 d’abril de 1930.
Biblioteca a les casernes
Essent ja Cal Gomà propietat de la Diputació, al mateix 1930, mossèn Manuel Trens demanà a la Diputació la cessió de la casa pairal del bisbe Torras i Bages per a ubicar-hi la biblioteca popular de Vilafranca, tal com es pot llegir en una carta manuscrita pel mateix mossèn Trens el 25 d’agost de 1930. En data del 9 d’octubre del mateix any s’efectuà un informe on s’explicava la idoneïtat de Cal Gomà per ubicar-hi dita biblioteca.
Tot i això, com es pot llegir al llibre titulat La biblioteca popular Torras i Bages 1934/1984, escrit per Manuel Güell i Barceló; quan se li va concedir la biblioteca a Vilafranca primer es va ubicar a les antigues casernes que havien estat un antic regiment de cavalleria, i obrí allà les portes el 31 d’agost de 1934, per tornar-les a tancar el 16 de gener de 1936, cinc dies abans que les tropes franquistes arribessin a Vilafranca.
Mentrestant, creixia l’expectació per saber l’ús que es donaria a Cal Gomà, fins al punt que a l’Acció Catòlica publicada el 22 de setembre de 1934 es deia que a Cal Gomà s’hi volia posar el museu de Vilafranca i s’estava parlant amb la Generalitat.
Acabada la Guerra Civil Espanyola l’any 1939, l’Ajuntament de Vilafranca i la Diputació decidiren que després de vuit anys tocava tornar a tenir biblioteca i que aquest cop sí que s’instal·laria a Cal Gomà, malgrat considerar que l’edifici necessitava una important restauració.
Aquesta restauració, que durà des de 1944 fins a pràcticament la inauguració de la biblioteca el 30 d’agost de 1946, fou encarregada a l’important arquitecte i director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de Catalunya, Jeroni Martorell, que al seu projecte va detallar que s’havia trobat amb una casa noble d’inicis del segle XVI, amb una reforma del segle XVIII, i que considerava que era digna de ser declarada monument nacional.
Biblioteca de 1947 a 1971
El 30 d’agost de 1946 s’inaugurà, i es va obrir al públic el 10 d’abril de 1947, la nova Biblioteca Torras i Bages, que prenia el nom en honor al passat de l’edifici que havia estat casa pairal de la família del bisbe i d’ell mateix.
Malauradament la reforma que Martorell realitzà a Cal Gomà no fou suficient; el mes de juny de 1970 es decidí començar a obrir la biblioteca només dos cops per setmana, i es procedí al tancament definitiu el dia 1 de juliol de 1971. Aquí comença un dels períodes més caòtics, denigrants i tristos pels quals passa Cal Gomà.
Durant anys la vila va anar plena de rumors sobre les obres que s’haurien d’estar duent a terme a la Torras i Bages, malgrat que era ben sabut que estaven paralitzades per falta de fons, i per problemes de funcionament i remodelació del servei d’arquitectura de la Diputació. Si això no fos prou, el setmanari Tothom publicava, el 17 de juliol de 1982, el que Francesc Martí els explicava en una entrevista feta el desembre de 1980, en la qual afirmava que quan es van començar les obres de Cal Gomà l’any 1970 no hi havia un projecte ni uns plànols definitius, i que a això se li sumà l’existència d’uns certificats d’obra que no concordaven amb el que s’havia estat fent. Aquest darrer contratemps, a part d’allargar de manera preocupant el tancament de la biblioteca, va implicar un expedient per a l’arquitecte, que va perdre finalment el seu càrrec, i un altre per a l’aparellador, que restà sancionat durant sis mesos.
Finalment l’any 1979 es posaren de nou en marxa les obres de restauració de Cal Gomà, l’encarregat de les quals fou l’arquitecte de la Diputació Jordi Querol, que va donar detalls de les obres al setmanari Tothom, a qui va explicar, entre altres coses, que la pedra que es va emprar per restaurar la façana provenia de la pedrera de Cal Bertranet a l’Arboçar, ja que era d’on s’extreia antigament. La Biblioteca Torras i Bages tornà a ser inaugurada i oberta al públic coincidint amb la Diada Nacional del 1982.
Posteriorment, entre l’any 1984 i l’any 2002, Cal Gomà acollí tant la biblioteca com l’arxiu comarcal. El 2002, després d’una petita reforma i fins al dia d’avui, la Biblioteca Torras i Bages torna a ocupar íntegrament la que havia estat la casa pairal del bisbe que li dona nom.
Així doncs, Cal Gomà és testimoni del passat i del present de la nostra vila, i només depèn de nosaltres continuar enriquint la seva història tot forjant-hi nous records, perquè segueixi sent testimoni també del nostre futur.
