Apunts sobre la situació del català actual 52 (3)

Si us hi afegiu avui, heu de saber que aquest és el tercer lliurament d’una sèrie de sis articles que estic publicant setmanalment. Els fragments reproduïts provenen de “La filologia catalana, en perill d’extinció?”, a Llengua Nacional, núm. 113 (4t trimestre del 2020)

“Altres persones trien altres graus: graus potents, graus molt interessants, com poden ser periodisme, art dramàtic o comunicació audiovisual, però graus que no tenen com a objectiu l’estudi de la llengua i la literatura catalanes. És una altra tria, amb unes altres motivacions i unes altres sortides laborals. Què passa, però, quan aquest col·lectiu accedeix al mercat laboral? Doncs que es troba que no hi ha feina del que ha estudiat i que no podrà treballar en el seu àmbit d’especialitat. I quina sortida troba a aquesta situació? Doncs apuntar-se al màster de professorat per poder fer de professor de català.”

“Deixaríeu que els doctors Oriol Mitjà o Antoni Trilla, reputats epidemiòlegs, us operessin de cataractes? Deixaríeu que Pilarín Bayés us dissenyés els fonaments d’una casa?”

“Certament, hi havia hagut sempre un cert flux de titulats de carreres afins que accedien a l’ensenyament del català als instituts; en aquests casos –i fins al 2013– se’ls demanava una titulació suplementària: un màster de l’especialitat. Però justament, com que a partir del 2010 va implantar-se un màster de professorat de secundària que és obligatori per a fer de professor als instituts, i com que aquest màster, que imparteixen les facultats d’Educació, conté diverses “especialitats”, entre elles una de “llengua i literatura catalana i castellana”, algú va decidir que ja no calia demanar un altre màster “d’especialitat” i que amb el de professorat ja n’hi havia prou. En la pràctica, això va posar al mateix nivell, a l’hora d’accedir a les llistes d’interinatges (i fins d’accedir al màster), els filòlegs catalans i els titulats de tots aquests altres graus, que ningú no comprovava si tenien formació en la matèria. Així, amb l’únic criteri d’accés de la nota mitjana a la carrera, hi havia filòlegs catalans que quedaven fora del màster –i no podien anar a fer classes de català– mentre que hi anaven estudiants potser més “brillants” però que de filologia no en saben ni un borrall.”

“Com pot algú, per bé que pugui usar-la, ensenyar una llengua si no ha reflexionat prèviament sobre aquesta llengua, si no ha pres consciència dels mecanismes amb què s’articula?”

“Defujo ara entrar en la qüestió dels mestres, que mereixeria tot un altre article, ja que en els plans d’estudis d’aquesta titulació hi han desaparegut, d’una manera general, les assignatures de llengua i de literatura.”

“En el cas de l’educació infantil i primària, si el percentatge d’alumnes que arriba a l’escola amb el català com a llengua familiar amb prou feines arriba al 30% (en alguns casos aquest percentatge és igual a zero) és obvi que hauríem d’haver format uns mestres especialitzats en l’ensenyament de segones llengües, és a dir, en les estratègies d’ensenyament i d’aprenentatge pròpies d’un programa d’immersió lingüística… La veritat és que aquesta formació, tret de comptadíssimes excepcions, ha desaparegut dels plans d’estudis dels nostres centres de formació. Només aprenen aquestes estratègies els futurs professors que faran continguts en anglès.”

Arribats a aquest punt, fem una excepció i parlem una mica de xifres. En un gràfic titulat ALUMNES ESTRANGERS PER COMARQUES (on crec que estrangers vol dir de procedència estrangera) hi observem que la mitjana de Catalunya és del 16,2%; a l’Alt Penedès és del 15%; al Baix Penedès, del 16,9%, i al Garraf, del 12,3%. Per relacionar-ho una mica més, veiem que al Barcelonès és del 18,6% i la presència més alta, la de la Segarra, és del 35,7%.