La veu i el poder de les dones és un petit i apassionant assaig de Mary Beard, intel·lectual britànica de primer ordre i especialista en el món clàssic. L’avalen nombroses publicacions i adaptacions per la BBC al voltant d’aquest tema. El llibre ha estat traduït al català (un pas més cap a la normalització) per Anna Listerri i editat per Arcàdia editorial.
MB analitza la veu pública de les dones en el món clàssic començant per Telèmac, que fa callar la seva mare Penèlope. D’Homer es desprèn que “per un home una part integral de fer-se adult és aprendre a controlar les expressions en públic de les femelles de l’espècie i silenciar-les”. L’autora mostra com se’ns silenciava i silencia en l’esfera pública dels discursos. Telèmac posa la base de l’exclusió en tot el món clàssic, i el saber occidental reforçarà sempre aquesta idea.
En les Metamorfosis d’Ovidi, que impregnen la nostra cultura, les dones són silenciades: Io transformada en vaca, Dafne en arbre, i clar, no poden parlar, i Echo no pot conversar amb Narcís, etc.
A Filomela, se li talla la llengua, a Lavinia, també, i Shakespeare, en la seva versió, després de violar-la, se li tallen les mans perquè no pugui escriure ni pintar.
I direu que hi havia dones que parlaven, Clitemnestra, Antigona, Medea, però quin va ser el preu? I pensaven com un home, us diran. La idea subjacent és que els homes tenien el deure de salvar la civilització del govern de les dones. (Lísitrata). “El discurs públic era el que definia la masculinitat” i s’insisteix repetidament en l’autoritat de la “veu greu i masculina”. Una veu greu indica virilitat i coratge, i una veu aguda, covardia femenina. Els homes han de tenir una veu “profunda”, amb tots els significats d’aquesta paraula.
MB exposa que la nostra retòrica pública es basa en Aristòtil i Ciceró, i clar, el gènere és una part important d’aquest discurs, i les dones no hi tenim espai en aquest cànon. Diu també que el que ens uneix a totes i en tots els camps és l’experiència de la “intervenció fracassada”: intervens… silenci… al cap d’una estona un home diu: “el que deia és…”.
Però MB va més enllà dels fets i creu, que “seria un pedaç” fingir que parlem com ells, o dir que parlem idiomes diferents (sí, és cert, perquè ens han ensenyat idiomes diferents). Això és l’arrel del problema i planteja que hem d’insistir en les esquerdes del discurs masculí dominant.
La misogínia política ha anat excloent les dones malgrat els avenços en ocupar llocs de poder. El problema per a les dones és que el rol és igualment masculí. Fixem-nos que la imatge és: vestits jaqueta estàndard amb pantalons, abaixar el timbre de veu, fer-lo més greu… La feblesa ens acompanya i els homes no volen ni dones ni homes febles al poder. Això vol dir que el nostre lloc és fora del poder.
La conclusió és que no és fàcil fer encaixar les dones en una estructura que ja està codificada com a masculina; s’ha de canviar d’estructura i no serà senzill, ens ve dels clàssics.
